Mida de lletra:

Quantes vegades havia pujat? Unes quantes, tres o quatre i sempre m’havia tocat la fibra. Aquesta vegada també.

 

 

El Marc, el monitor-guia del MUHBA, ens anava parlant dels canons obsolets, pesants i lents que poques coses podia fer contra les bombes que el cínic Comte Ciano portava des de Mallorca i deixava anar sobre Barcelona amb una fredor més glaçada que el gel.

 

Jo m’anava mirant les restes de parets i terres on havien estat les barraques. Allò no eren rajoles solament; eren trossos d’història, retalls de somnis d’una gent que havien vingut buscant el pa i s’aixoplugaren al costat d’uns canons.

 

 

En aquest racó dormia l’Esperanza. Aquestes rajoles són del terra de la barraca de la Maravillas. Una foto d’ella encara roman al plafó informatiu. “Yo tenia 16 años y había empezado a trabajar” em deia el dia que vam fer el passeig junts.

 

Una figuera i algun presseguer es resistien també a perdre la memòria d’aquella gent que un dia van ser poble dalt d’un turó i del turó estant es miraven Barcelona amb admiració.

 

En els rodals on el ciment no cobria la terra, hi havia margarites. Moltes, d’un insolent color groc. Com a Montjuïc. “Encara heu tingut sort amb la pensada del Museu -li deia un dia a l’Esperanza- “A Montjuïc no queda pedra sobre pedra. Això sí, n’han fet un parc molt bonic”. Però les margarites s’obstinen a quedar-se. I jo els hi agraeixo profundament.

                                                    

Rafa Usero.