Mida de lletra:

Per uns problemes que he tingut amb el meu cos, he estat deu dies ingressat a la Mútua de Terrassa. Durant aquest temps he tingut relació amb un bon ventall de professionals que hi treballen. Metges, infermeres, auxiliars, estudiants en pràctiques, personal de neteja i administratiu. No us vaig a parlar de la jerarquització dels oficis, malgrat ho sembli; algun dia, però, ho hauré de fer, perquè la situació en què he viscut aquests dies m’ho ha fet pensar. Avui us parlaré de l’idioma.

 

 

He sentit que, entre el personal de la Mútua, parlaven molt en castellà. Ni al CAP de Valldoreix ni al de la Mina n’havia sentit parlar tant. La qual cosa no ens ha de sorprendre si tenim present l’evolució urbanística de Terrassa.

 

 

Hi havia professionals que, de bell antuvi, se m’adreçaven en castellà. Amb tots, absolutament amb tots, vaig parlar-los en català. Uns canviaven amb un català perfecte, d’altres feien veritables esforços i mig l’aconseguien i finalment hi havia que seguien parlant-me en castellà. I ningú, absolutament ningú va mostrar enuig; ans al contrari, semblaven contents de la meva actitud.

 

 

El que sí vaig tenir cura de respectar és una mena de decàleg personal que al llarg dels anys he anat fent meu.

1.- Parlar i respondre d’una manera amable i educada.

2.- No mostrar rebuig pel castellà de l’altre.

3.- No rectificar-lo directament quan feien un català imperfecte (És més efectiu introduir la paraula a corregir dins la teva resposta).

4.- No queixar-me ni riure’m del seu català deficient, ben al contrari, valorar el seu esforç amb respecte.

 

 

El que subscriu aquestes línies, com molts ja ho deuen sospitar, és fill d’andalusos, nascut en una família castellano-parlant, escolaritzat en castellà, que el primer contacte amb el català va ser als dotze anys quan vaig anar a l’institut i que finalment va estar 33 anys ensenyant en català a fills de castellans i catalans. No ho explico per a llençar-me flors, encara que ho sembli. No. El que sí vull contar és la gran dificultat que va suposar accedir a la llegua, la meva, que volia conèixer. A l’institut, entre els companys, es parlaven en català i quan s’adreçaven a mi, ho feien en castellà. Em sentia fatal, rebutjat de la comunitat on, per naixement i voluntat, pertanyia. El camí va ser llarg i gens fàcil. De vegades penso en la contradicció que tenim molts catalans, ens empipem que no ens parlin en català i, quan algú “s’hi llença” i ho intenta, ens empipem perquè ho fan malament. També penso que sovint no fem servir prou aquesta arma poderosa que tenim a les mans: la parla. Que, a part de lluitar contra aquestes lleis tan poc legals que més aviat semblen pals a les rodes, hem de dir “aquesta boca és meva i la parla també”. Aquí, amb la gent del nostre costat, hi ha menys rebuig pel català del que ens imaginem. Perquè som més del que volen i diuen.

 

Rafa Usero.

 

 

Nota: article publicat al web Tot Sant Cugat