Mida de lletra:

 

Dijous dia 9 vam realitzar la passejada corresponent al mes de març. Vam ser una bona colla:19 i el dia ens va ben acompanyar, va ser esplèndid (tot i que una mica encalitjat). Vam iniciar el recorregut  a l'estació “Casa de l'Aigua” de la línia 11 i va tenir tres parts ben marcades, les que ens indica el títol.

La visita a “la Casa de l'Aigua de la Trinitat Nova”, ens la va guiar l'Hèctor (una mica afònic perquè havia viscut en directe, al camp Nou, la famosa remuntada). L'espai, que ens va sorprendre molt favorablement, es va construir l'any 1917 i va estar en funcionament fins el 1989 per tal d'abastir i millorar la qualitat d'aigua del Besòs a la ciutat de Barcelona. És d'estil modernista i en aquests moments funciona com a equipament. 

El complex original comptava amb una estació elevadora situada a la Trinitat Vella, uns pabellons de cloració i uns dipòsits amb capacitat de 10.000 metres cúbics, situats a la Trinitat Nova i un túnel subterrani que connectava ambdues instal·lacions i es perllongava en direcció a Collserola (on ja no va arribar l'aigua per problemes de cabal). Aquests dipòsits i la galeria, estan ara ben conservats i són ben sorprenents.

Acabada la visita, ens va recollir el Robert, un altre guia, per acompanyar-nos, fent el camí que havia d'haver fet l'aigua, al Castell de la Torre del Baró. Pel camí, ens va ensenyar “la Casa de les bruixes i el “Pont dels tres ulls”, d'aquest, només em vam veure “les celles” perquè està cobert ja que no va entrar en funcionament i era perillós: els ulls feien 10m d'alçada.

Arribats a dalt, vam esmorzar al Mirador. La calitja provocava que els edifici com l'hotel Vela semblessin nedar pel cel.

Ja a la torre del Baró, que és punt d'informació del Parc de Collserola, vam pujar a dalt. Tot observant el paisatge en Robert ens en va explicar la història:

La torre actual, construïda el 1905, havia de convertir-se en un hotel, dins d'un projecte de ciutat jardí dissenyat per a la serralada de Roquetes, però les males comunicacions a la zona van paralitzar el projecte. Tanmateix, hi ha dues versions sobre l'origen de la torre: 

1- Fou construïda pel Baró de Pinós a principis del segle XIX per al seu fill, que patia tuberculosi i va morir abans que s'acabessin les obres. 

2- L'any 1873, aquest petit castell, juntament amb la resta de la finca, fou comprat al Baró per la família Siwate, que hi volia fer la ciutat jardí. Un cop arruïnat, hi va anar a viure una temporada perquè tenia dos fills malalts. Es van morir i l'edifici va restar abandonat durant molts anys. 

Durant la Guerra Civil, els republicans hi tenien (en ser un lloc estratègic) una bateria antiaèria al costat. Després va ser presó franquista.

Era i és la imatge del barri d'”autoconstrucció” de Torre Baró i gràcies a les reivindicacions dels seus habitants es va restaurar i se li ha donat un ús.

Acabada la visita de la torre vam iniciar l'itinerari dels Turons, que segueix les marques grogues i que té uns 5 Km  aproximadament. És força planer i permet observar panoràmiques del Vallès i de Barcelona. A més ens vam poder respirar aire pur, veure gent collint espàrrecs, envoltar-nos de flors i seure una mica a la Font de santa Eulàlia, d'"autoconstrucció”.

Ja de tornada, encara vam veure l'entrada dels grans dipòsits que han substituït els que havíem vist a “la Casa de l'aigua” i vam fer l'aperitiu a un bar del costat del metro. Vam acabar a quarts de tres, molt satisfets per la passejada realitzada i ja pensant en quina serà la propera.

 

Maria Rosa Vergés