L'estenedor

Innovació educativa

Mida de lletra:

M'ha interessat molt l'entrevista realitzada a Connie Yowell, impulsora de l'organització americana, Learning redesigned for the Connected Age.

El tema de l'Educació és sempre un tema d'actualitat, encara que les opinions que s'expressen no sempre coincideixen ni vagin en la mateixa direcció. En el que es coincideix és en la necessitat de modificar els continguts i la forma d'ensenyar que s'ha aplicat de forma interrompuda al llarg dels anys. Es parla molt d'innovar l'escola i precisament per això m'ha cridat l'atenció el que afirma Connie Yowell:

La innovación no tiene que nacer en las escuelas, que son muy resistentes al cambio.

Los colegios no son laboratorios donde probar nuevas metodologías porque la innovación conlleva prueba y error, y por lo tanto, fracasos. Son espacios de mucha relevancia donde nos jugamos mucho. Los profesores están enseñando al hijo de otra persona y esos conocimientos influirán en su futuro. No podemos esperar que sean las escuelas las que lideren el cambio.

Partint d'aquesta idea, és important que les entitats culturals i de lleure i l'Administració, facin l'esforç de modificar, redefinir, potenciar i dotar de mitjans, altres àmbits i espais de relació dels nens i nenes i del jovent en general.

Hay que acabar con la idea de que las escuelas son los únicos lugares para el aprendizaje. En cualquier rincón de la ciudad hay conocimiento.

Un cop més cal remarcar que l'educació no és una tasca que han de realitzar de forma exclusiva els mestres i professorat, sinó que correspon  a les famílies, a l'escola i a la societat en general. Aquí ens trobem davant d'un punt delicat: el sentiment de propietat dels fills per part de la família. No s'accepta que una persona aliena, pugui reprendre o explicar a una criatura que no es "seva" el perquè una cosa és incorrecte. En canvi, a vegades un pot estar distret i caldria acceptar de forma positiva que un altre persona pugui fer una indicació o recomanació a un dels nostres (evidentment si es fa amb respecte i no intentant imposar criteris personals). No es parla de socialitzar els fills, ni mot menys, sinó de repartir la tasca educadora i que cada part de la societat assumeixi la responsabilitat que li pertoca. Tal com s'entén actualment, sembla que l'educació finalitza quan s'acaba l'etapa escolar i no és així: aquesta segueix al llarg de tota la vida.

Cal cercar la millor manera d'ensenyar i d'educar. Formes tradicionals han deixat de ser vàlides i aquí si que cal aplicar l'innovació, la cerca de noves vies.

Los jóvenes de hoy aprenden de forma efectiva cuando coinciden tres elementos. Les interesa un tema, encuentran a un grupo de personas que comparten esa inquietud y ese aprendizaje les sirve para algo en su día a día. Eso es el aprendizaje conectado. La tecnología y las herramientas online permiten que esos tres factores coincidan y por eso son críticas para transformar la manera en la que aprendemos. Según uno de los estudios que realizamos en el que participaron más de 1.000 jóvenes, el 95% de ellos se comunican con sus amigos a través de redes sociales y entre el 10 y el 15% son activos en comunidades online de videojuegos, moda... El intercambio de contenidos y el aprendizaje que se da en esas plataformas es extraordinario.

Aquests tres punts es poden aplicar al llarg de tota la vida, tant l'escolar com la professional: tenir interès i motivació pel que es fa en el dia a dia, participar d'un ambient col·laboratiu i cooperatiu i tenir un objectiu concret a assolir, del que un sent que en forma part. I no es pot deixar de banda la tecnologia. Les eines tecnològiques han d'ajudar a aconseguir els tres aspectes citats amb anterioritat i, un cop més, això és vàlid en qualsevol etapa vital. En aquest sentit posaria especial èmfasi en potenciar l'educació en etapes en les que es pot produir analfabetisme digital, que pot deixar fora de l'aprenentatge a alguns segments de la societat.

Entrada al blog de l'Anna Mestre

 

Dansa d'agost de Brian Friel

Mida de lletra:

Entrada en el blog de l'Anna Mestre

 

 

 

Per segona vegada es representa a Barcelona l’obra de Brian Friel, Dansa d’agost. El primer cop va ser l’any 1993, quasi simultàniament a l’aparició de la mateixa, al Teatre Lliure, sota la direcció de Pere Planella i interpretada per: Muntsa Alcañiz, Ester Formosa, Anna Güell, Anna Lizaran, Ramon Madaula, Josep Montanyès, Lluís Torner i Emma Vilasarau.

Ara torna a l’escenari del Teatre Biblioteca de Catalunya sota la direcció de Ferran Utzet. Cal destacar que aquest director ja ha portat a escena amb anterioritat, una altra obra d’aquests mateix dramaturg: Traslations.  La companyia actual encarregada de donar-li vida és La perla 29.

L’ història gira en torn als records que Michael te de l’estiu del 1936, quan era un nen petit,  de la vida que duia a casa de les seves ties i de la seva mare en un poblet d’Irlanda. Però no es pot dir que és només una història, n’hi ha moltes dins de l’obra: la de cada germana, la del pare Jack, la del Michael, la d’en Gerry, la de tots ells en conjunt, la de cada germana en relació a cada una de les altres, la que es va configurant al país amb l’arribada de l’industria que canviarà moltes vides, les relacions amb la gent del poble, la tradició catòlica d’Irlanda, etc. Cada una d’elles és prou rica com per obrir camins diversos pels que un pot transitar.

És per això que és difícil sintetitzar o explicar de forma lineal com es desenvolupa l’obra. Tal com es va dir en el col·loqui posterior a la sessió, es tracta d’una obra molt oberta, amb molts temes que porta a l’espectador a pensar i a posar la seva pròpia història. És una obra plena de símbols que fan de petites marques o fites per retornar sobre les mateixes i no oblidar així cap aspecte important.

La dansa és el llenguatge que substitueix les paraules i que expressa les emocions. És l’element cohesionador de l’obra: es balla en grup, en parelles diferents, sol. Però no és el tema de l’obra, és el mitjà imprescindible de comunicació.

És un obra coral. Els personatges de les cinc germanes son tots importants. El caràcter de cada una d’elles està molt delimitat, molt ben dibuixat. des de bon començament s’ens donen els elements per entendre-les i conèixer els seus punts forts i les seves debilitats. Cada germana ocupa un espai determinat i sense una d’elles no s’entendria el de la resta.

El col·loqui al final de l’obra amb la participació del director Pere Planella i l’actriu Muntsa Alcañiz del Lliure (quin goig veure-la!) per parlar de la seva experiència fa vint-i-tres anys i la presència del director i actors de la versió actual, va ser molt interessant. Van definir aquesta obra com a obra universal i clàssica en el sentit de presentar les essències i de que ajuda a conèixer la història d’Irlanda i de la seva gent. Es va comentar la gran tradició del món anglosaxó de revisar i posar en escena contínuament el seu llegat cultural fet que contribueix a un millor coneixement i valoració de les arrels, sense les que no es pot tirar endavant. De forma semblant l’existència de la Compañia Nacional de Teatro Clásico juga un paper similar.

Un altre aspecte a remarcar és la manca de costum de reveure una obra de teatre. Tots podem veure una pel·lícula vuitanta cops, o sentit una òpera encara més vegades i no diguem visitar exposicions o museus per tornar a encantar-nos davant d’una obra d’art. Això ajuda a tenir una visió més rica de les obres, cada cop es poden veure detalls que potser havien passat per alt, les anem fem nostres, acaben sent  velles amigues a les que els perdones els defectes perquè apreciem tots els moments bons que ens han donat.

Va quedar palès que la visió de l’obra representada l’any 1993 era diferent de l’actual, però en ambdós casos enriquidores. La lectura d’obres de teatre és un bon camí per valorar-les i aprendre d’elles.

Nota: Dossier de premsa de l’obra

L’any 1998 es va fer una pel·lícula dirigida per Pat O’Connor i interpretada entre d’altres per Merly Streep, titulada “Dancing at Lughnasa” (títol original de l’obra). Existeix versió en DVD.