L'estenedor

Els resultats de l’informe PISA a Catalunya

Mida de lletra:

5 desembre 2013

 

Quan parlo amb els meus amics de política catalana, insisteixo una vegada darrera l’altra que no és de rebut el victimisme, sinó que cal, primer de tot, prendre conciència dels nostres errors per posar els mitjans per corregir-los. Què es fa aquí per impedir casos de corrupció ? Què es fa per no perdre el teixit industrial (sigui quin sigui)? Es demana el dret a decidir, per a fer què, com i de quina manera? Quin model volem seguir? És un moment ric pel debat i sobretot, per l’autocrítica. El problema és que si ignorem els punts negres, mai es podran aplicar polítiques correctores. La solució fàcil: la culpa és dels altres. Al final es dóna a entendre que som unes criatures immadures, sense capacitat per prendre decisions per nosaltres mateixos.

Aquestes idees se m’han fet un cop més presents, al veure la reacció de la Consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya, Irene Rigau. Els resultats negatius que posa de manifest l'informe Pisa, segons ella, son deguts a l’elevat nombre d’immigrants de països diferents (a diferència de Castella-Lleó o a Madrid on es concentra població sud-americana), i que els centres que han participat no son del tot representatius, donat que no s’han passat les proves a centres concertats de zones amb alt poder adquisitiu.

He hagut d’esperar més de vint-i-quatre hores per pair aquests arguments. On queda el reconeixement del dret a l’educació per a tothom? O és que les zones riques en tenen més que les zones desfavorides? En un moment de decens de la immigració no sembla un bon argument tirar les culpes a aquest segment de la població. En tot cas, ja fa molts anys que s’està donant aquest fenomen i no pot ignorar la Consellera que des del seu departament s’han aplicat diverses alternatives: aules d’acollida, per exemple. El que caldria analitzar ara és que potser no han funcionat de manera adient i en què s’ha fallat. Però la baixa puntuació afecta tot el col·lectiu d’estudiants.

Un altre argument que empra és dir que en la propera edició ja no estaran inclosos els joves de 15 anys que optin a la Formació Professional inicial que contempla la Llei Wert. En què quedem? No va ser aquesta mateixa consellera la que va fer una crida a la insubmissió  i que va repetir a tort i a dret que no s’aplicaria a Catalunya l’esmentada Llei? Per ser suau, és d’una incoherència que no té nom.

És hora d’aprofundir en el nivell de preparació dels docents i en la seva capacitat didàctica. La revisió del pla d’estudis segueix pendent de fer-se. Però no es tracta només dels coneixements, sinó de saber-los trametre a l’alumnat, tenint presents les circumstàncies actuals. Es viu en un món d’imatges, per tant cal modificar els mètodes pensant en les circumstàncies actuals, on la informació està a l’abast de la majoria. S’ha de ser capaç de motivar-los, que entenguin que les matemàtiques (on s’ha baixat tres punts en relació a l’edició anterior) són útils, que poden ser fins i tot divertides, que els càlculs estan darrera dels jocs que segueixen en el seu telèfon, etc. El mateix es pot dir de les ciències (amb una baixada de 12 punts en relació a l’edició anterior). Els nens són curiosos per naturalesa i cal preservar aquesta capacitat, fomentant-la al màxim.

No puc deixar de reproduir una part d’una article aparegut ahir, dia 4 de desembre, a Crónica Global i escrit per Pablo Planas i titulat “La prensa se indigna con Pisa i Rigau acusa a los “recién llegados”" (En aquest cas fa referència a la premsa de Catalunya):

La consejera de Enseñanza de la Generalidad, Irene Rigau, tiene suerte. Son tantos los titulares que se descuelgan del informe PISA sobre la enseñanza en España que no debe quedar espacio para su valoración de las notas. Y son tantas también sus declaraciones que ya es casi imposible discernir si realmente piensa lo que dice o dice lo primero que se le ocurre. Tal vez por eso se pasan por alto sus palabras o merecen, a lo sumo, un despacho de agencia en rincones de los periódicos de escasa visibilidad. Literalmente, la consejera culpó a los “inmigrantes recién llegados” de las pésimas notas de los chicos (y chicas, que en paridad y paridas lingüísticas estamos a la cabeza a la mundo) en Cataluña. Como prueba, aludió a que en Castilla y León los resultados eran mejores porque su configuración demográfica es “más clásica y homogenea”. ¡Zasca! Y no pasa nada. En las tertulias de la noche se ponderaba la verborrea consejeril como un factor determinante en el suspenso, casi tanto como la febril actividad del ministro Wert para destruir Cataluña. Es decir, llega Rigau, convoca a la prensa de urgencia, como es su estilo, se larga una intervención que hiela el alma y punto. Los inmigrantes tienen la culpa. Pim, pam y ¡Visca Catalunya!En un mundo normal, lo primero que haría un responsable político ante una catástrofe como la referida sería pedir disculpas, hacer examen de conciencia y tratar de poner remedio. Si lo que se trata es de buscar culpables; en el mismo mundo nuestra consejeraRiguau (y no es una errata) debería mirar hacia dentro y en el colectivo de profesores. En ningún caso debería ser posible abofetear de esa manera a los críos y estigmatizar a aquellos cuyos padres acaban de desembarcar aquí con lo puesto. Eso es acoso, señalamiento, ensañamiento y una dejación de responsabilidades casi tan indigna como la brutal acusación contra los “recién llegados”, un eufemismo que apenas esconde el tufo de superioridad y rechazo implícito en la acusación. La culpa es de los inmigrantes, ladra la consejera. Es que lo borda. La cuestión para ella es que España es mala, nuestros críos son unos cenutrios y encima hemos de asumir una cuota de “recién llegados” que por fuerza y por impureza retrasan el adecuado progreso dels nens i les nenes. ¿Y los profesores, los programas, los libros, los métodos, las instalaciones, las becas comedor y los comedores, las cocinas y los patios? ¿Todo eso no tiene nada que ver? No, se ve que aquí los males de la enseñanza son cosa de los RECIÉN LLEGADOS. En el resto de España, la comunidad educativa le imputa el fiasco persistente a los recortes de la derechona y a los constantes cambios de marco normativo. Y todos los periódicos claman por la regeneración y se exclaman por los resultados de Finlandia y la China.

No em cansaré de repetir que la millor inversió que pot fer un país, és en educació. Crec que no s’ha d’aspirar a aplicar el model de Corea o de la Xina, però si que cal ser més rigorós en les apreciacions i no pretendre enganyar a ningú dient que la propera setmana ja es trametrà a les escoles les indicacions oportunes. No se si és cinisme, incompetència o frivolitat. Cap d’elles és acceptable.

 

Anna Mestre, entrada publicada en el meu blog

 

 

Carta als meus estudiants de filosofia (i a tots aquells a qui els avergonyeix continuar obeint). Marina Garcés

Mida de lletra:

Hi ha tantes coses a dir i a pensar sobre les actuals transformacions de la universitat, que no sé per on començar. Així que he decidit fer-ho pel més concret i pel més urgent: vosaltres. Vosaltres que seieu davant meu cada dimarts i cada dijous a dos quarts de quatre, mentre la vostra ciutat sembla tranquil·la i fa la migdiada.

Per què veniu? M’ho pregunto cada cop que us veig arribar, un darrere l’altre, i seure silenciosament, sempre al mateix lloc sense que ningú us hagi demanat de fer-ho: ni tornar, ni seure al mateix lloc. El ritual es repeteix cada dia. Entrar a la classe escalonadament, pujar persianes, obrir finestres, enrotllar la pantalla que cobreix la pissarra, i intercanviar dos o tres comentaris fins que jo arranco a parlar. Us explico coses d’Orient, intento posar els prejudicis de la filosofia potes enlaire, obro vies de fuga cap als impensats i us ofereixo camins de retorn que ja no siguin els mateixos, ni nosaltres tampoc. Proposo debats, lectures en grup, seminaris a partir de les vostres recerques. Em seguiu, feu tot el que us dic: escoltar, anotar, comentar les lectures, discutir en els debats. Presentareu un treball el dia que toca. Suposo que d’això es tracta i que això és el que cal fer, assignatura a assignatura, a través de l’horari que dóna ritme a la setmana i forma a la vostra vida d’estudiants. No ha estat sempre així?

 Si us escric i si és urgent és perquè ara ja no és sempre. Tot i entrar a la mateixa aula, tot i que ens sapiguem el ritual, ara trepitgem una realitat que ja no és la mateixa i en la qual la nostra trobada setmanal s’ha tornat, simplement, una extra-vagància. Estem fora de lloc, circulem fora de pista i segurament ens queda poc temps. El que dic no és fruit d’una suggestió apocalíptica ni d’un victimisme anti-retallades. És que la universitat ja fa anys que silenciosament navega cap a la seva transformació radical, amb un full de ruta del que no som part. Els intel·lectuals es lamenten, nostàlgics i impotents. Professors i estudiants conjurem la por al canvi fent com si no passés res, obeint com autòmats les pautes mortes d’una institució que a vosaltres ja no us donarà res a canvi, més que un títol devaluat d’un país arruïnat on directament sobreu, vosaltres i el 50% dels joves que no hi troben res a fer. La nostra obediència m’avergonyeix.

 Només tenim dues opcions: o fugim d’aquí, com molts ja estan fent, o fem de la nostra extra-vagància un desafiament. Desafiament a què? A la racionalitat instrumental i calculadora que colonitza les nostres vides a mesura que avancen els efectes de la despossessió a la que som sotmesos. Estem sent expropiats, de béns comuns i de riquesa col·lectivament produïda. Però també estem sent expropiats de nosaltres mateixos, dels nostres valors, de les nostres apostes i conviccions. La crisi no només ens fa més pobres, també ens fa més miserables. Tinguem-ho clar: el valor, en termes de càlcul, que obtindreu d’aquesta carrera és zero. Però la riquesa que en podeu treure serà, si voleu, inesgotable. El rendiment no depèn de vosaltres. La riquesa, sí.

Als anys 60, una monja i artista americana, Sister Corita, va penjar un regles al l’Escola d’Art de l’Immaculate Heart College.

Normes del College d'Art

Invitava els estudiants a confiar, experimentar, ser disciplinats, buscar bons exemples a imitar, no desaprofitar res, alegrar-se i treballar, treballar i treballar. Els invitava, a més, a escriure altres regles la setmana següent. Provaré ara d’apuntar-ne algunes de noves per a nosaltres, no una setmana sinó més de mig segle després. Us invito que les prengueu per reescriure-les quan creieu.

 1. Busca allò que t’importa i tracta-ho com un fi en si mateix. Tot el que instrumentalitzis t’acabarà instrumentalitzant.

 2. No malgastis el temps ni el facis perdre a ningú. Pren-lo en la màxima consideració, el teu i el dels qui el comparteixen amb tu.

 3. No estalviïs esforços. Guia’t per la màxima exigència que et puguis donar, no per les expectatives que puguis complir.

 4. Evita distraccions inútils. No t’acomodis a la “pose” de l’estressat, “agobiat”, superat per les circumstàncies. És ridícula.

 5. Creu en el que et fa viure i, si pots, comparteix-ho.

 6. Si no tens grans propòsits, busca’n un de petit i porta’l fins al final. Veuràs com et portarà molt lluny.

 7. Oblida les paraules que s’adeqüen massa bé al soroll que ens ensordeix i anestesia. Busca les que l’interrompen, encara que per això hagis d’emmudir.

 8. Guanya coneixement sense perdre les preguntes.

 9. Pensa com et guanyaràs la vida. És una pregunta important. Els diners es cobren amb vida.

 10. I com diu la Corita, alegra’t sempre que puguis. És més fàcil del que sembla.

 

Entre Saragossa i Barcelona, 29 de novembre de 2012

Enviat per M. Antònia Castellana