L'estenedor

Les competències bàsiques

Mida de lletra:

En el meu darrer temps d’exercir de mestre em va tocar passar als meus alumnes de sisè el quadernet de les Competències Bàsiques. Hi havia textos i problemes que semblaven més una punyalada per l’esquena que no pas altra cosa. Veia manca d’informació als mestres de per on anirien els trets aquell any. Sense necessitat de dir quines proves serien, sí  que veia manca d’orientació. Tu tenies uns alumnes i unes matèries a ensenyar, el famós currículum; podies incidir més en uns aspectes que en altres, podies enfocar el contingut de vàries maneres. Estic pensant en Coneixement del medi o Matemàtica, per exemple.

Hi veig moltes variables que condicionen el resultat final.

1.- La confecció de les proves (de debò pensen a quin alumnat va dirigit? Perquè no és el mateix un del Pallars que altre del Baix Llobregat...)

2.- L’hora, la disposició dels alumnes en l’aula i la quantitat de temps que hi dediquen en desenvolupar les proves.

3.- La feinada, el criteri i l’actitud dels mestres que corregeixen.  

Ja sé que hi ha una sèrie de requisits i consells als mestres sobre com s’ha de fer. El problema és si poden, si disposen de prou temps i si tenen prou personal per a avaluar les competències.

I de tot això es fa la mitjana. Això vol dir que es fica tot dins el mateix sac. Sense tenir present qui puja i qui baixa, sense tenir present quina escola té més immigrants...

I aquestes dades per a qui són útils si desfiguren la realitat de cada indret? Crec que només perquè surtin al diaris i els lectors puguin considerar que els mestres haurien de treballar més en llengua o matemàtica. O perquè els polítics puguin omplir els seus discursos de bones intencions que després obliden.

Arribats aquí veig la necessitat de valorar més la tasca dels inspectors, Haurien de conèixer més la problemàtica de cada centre, ajudar-los i animar-los a solucionar els seus problemes. Més tot això que no pas en capficar-se en fer complir una normativa que sovint no té res a veure amb la realitat.

                                                     Rafa Usero, soci de RELLA

Sobre la parla catalana

Mida de lletra:

Per uns problemes que he tingut amb el meu cos, he estat deu dies ingressat a la Mútua de Terrassa. Durant aquest temps he tingut relació amb un bon ventall de professionals que hi treballen. Metges, infermeres, auxiliars, estudiants en pràctiques, personal de neteja i administratiu. No us vaig a parlar de la jerarquització dels oficis, malgrat ho sembli; algun dia, però, ho hauré de fer, perquè la situació en què he viscut aquests dies m’ho ha fet pensar. Avui us parlaré de l’idioma.

 

 

He sentit que, entre el personal de la Mútua, parlaven molt en castellà. Ni al CAP de Valldoreix ni al de la Mina n’havia sentit parlar tant. La qual cosa no ens ha de sorprendre si tenim present l’evolució urbanística de Terrassa.

 

 

Hi havia professionals que, de bell antuvi, se m’adreçaven en castellà. Amb tots, absolutament amb tots, vaig parlar-los en català. Uns canviaven amb un català perfecte, d’altres feien veritables esforços i mig l’aconseguien i finalment hi havia que seguien parlant-me en castellà. I ningú, absolutament ningú va mostrar enuig; ans al contrari, semblaven contents de la meva actitud.

 

 

El que sí vaig tenir cura de respectar és una mena de decàleg personal que al llarg dels anys he anat fent meu.

1.- Parlar i respondre d’una manera amable i educada.

2.- No mostrar rebuig pel castellà de l’altre.

3.- No rectificar-lo directament quan feien un català imperfecte (És més efectiu introduir la paraula a corregir dins la teva resposta).

4.- No queixar-me ni riure’m del seu català deficient, ben al contrari, valorar el seu esforç amb respecte.

 

 

El que subscriu aquestes línies, com molts ja ho deuen sospitar, és fill d’andalusos, nascut en una família castellano-parlant, escolaritzat en castellà, que el primer contacte amb el català va ser als dotze anys quan vaig anar a l’institut i que finalment va estar 33 anys ensenyant en català a fills de castellans i catalans. No ho explico per a llençar-me flors, encara que ho sembli. No. El que sí vull contar és la gran dificultat que va suposar accedir a la llegua, la meva, que volia conèixer. A l’institut, entre els companys, es parlaven en català i quan s’adreçaven a mi, ho feien en castellà. Em sentia fatal, rebutjat de la comunitat on, per naixement i voluntat, pertanyia. El camí va ser llarg i gens fàcil. De vegades penso en la contradicció que tenim molts catalans, ens empipem que no ens parlin en català i, quan algú “s’hi llença” i ho intenta, ens empipem perquè ho fan malament. També penso que sovint no fem servir prou aquesta arma poderosa que tenim a les mans: la parla. Que, a part de lluitar contra aquestes lleis tan poc legals que més aviat semblen pals a les rodes, hem de dir “aquesta boca és meva i la parla també”. Aquí, amb la gent del nostre costat, hi ha menys rebuig pel català del que ens imaginem. Perquè som més del que volen i diuen.

 

Rafa Usero.

 

 

Nota: article publicat al web Tot Sant Cugat