L'estenedor

Mitjans de comunicació, xarxes socials i dèficit d'atenció

Mida de lletra:

Per avançar en un camí, cal fer una passa i després un altre. El progrés també s’aconsegueix de la mateixa manera, pas a pas. Això no invalida que alguns cops es faci una passa més llarga que altres i que si el terreny és difícil, calgui mirar on s’ha de posar el peu per no caure. Caminar és per tant, un fet automàtic que requereix que en certs moments en prenguem conciència per rectificar o modificar la trajectòria.

A què ve aquesta introducció? La darrera setmana he llegit diversos articles, sobre temes diferents, que m’han portat a reflexionar i veure un aspecte bàsic, comú a tots ells. Es tracta de la quantitat d’informació a la que tenim accés, que no sempre és veraç i que ens l’empassem amb total tranquil.litat. En aquesta afirmació ja es planteja un tema important: la informació no està contrastada en orígen (immediatesa i competència per a ser els primers en informar, perdent rigor) i absència d’esperit crític per part dels consumidors d’informació  (si ho diuen és que és veritat i no es contrasta en diversos mitjans i ni tans sols es qüestiona ). Per desgràcia també existeixen fraus en publicacions científiques, però que, gràcies al rigor i la tasca d’investigació, s’acaven descobrint.

Els sistemes de comunicació actuals permeten que, gairebé en el mateix moment que es produeix una notícia, ja en tenim coneixement de la mateixa. És evident que aquest fet és molt positiu, però, s’està perdent la part d’anàlisi, de reflexió, de pensar el perquè i el com,  degut a que ja tenim un altre informació que està apareixent. No es pot evitar i el que cal és treure’n profit de la situació. Com deia abans, cal parar un moment i veure on hem de posar el peu per continuar.

Avui en dia és molt frequënt que la gent estiguem mirant un programa a la TV o a través d’Internet, i al mateix temps estem intervenint en una xarxa social. Aquest anar ràpid ràpid, voler dir la nostra a la xarxa social, dificulta la concentració i la reflexió.

Cada vegada més es parla de nens i nenes i joves amb Dèficit d’atenció. Lo estrany fora que no n’haguessin.  Des de petits reben estímuls constants. Estan jugant amb una cosa i ja se’l ofereix passar a un altre. A vegades els jocs els deixen molt poc marge per la seva imaginació i creativitat: les nines ja ploren, els cotxes ja fan sorolls, etc.  i les criatures busquen una nova joguina amb l’esperança que ells puguin ser els protagonistes. Els estímuls visuals també contribueixen a la pluja d’imatges que entra en el seu cervell sense temps per pair-les.

I els adults què fem? No estem diagnosticats però la realitat és que actuem igual que una criatura diagnosticada amb Dèficit d’atenció. Es necessita tenir molta informació i només es te temps per llegir els titulars o s’aprofita el vespre per veure quatre notícies mentre es responen els correus i es telefona a algú. Tot alhora.

És menys habitual del que convindria que es generi un diàleg amb la resta de persones amb les que es conviu,  comentant l’actualitat, coses que s’han sentit, i que tothom pugui dir la seva, amb calma, contraposant arguments i fonts d’informació, savent-se escoltat i apreciat.

Els hàbits de concentració i reflexió s’adquireixen des de petits, tan a casa com a l’escola. Un cop més estem parlant d’EDUCACIÓ.

Tot això no treu que existeixi un problema real que cal tractar, com és el déficit d’atenció. A nivell personal, em decanto més per l’escola francesa (medicació només en casos molt extraordinaris) que intenta motivar que no per l’escola americana, que utilitza quasi de forma exclusiva la mdicació.

 

Article plublicat al blog d'Anna Mestre

Passejada pel Turó de la Rovira

Mida de lletra:

Quantes vegades havia pujat? Unes quantes, tres o quatre i sempre m’havia tocat la fibra. Aquesta vegada també.

 

 

El Marc, el monitor-guia del MUHBA, ens anava parlant dels canons obsolets, pesants i lents que poques coses podia fer contra les bombes que el cínic Comte Ciano portava des de Mallorca i deixava anar sobre Barcelona amb una fredor més glaçada que el gel.

 

Jo m’anava mirant les restes de parets i terres on havien estat les barraques. Allò no eren rajoles solament; eren trossos d’història, retalls de somnis d’una gent que havien vingut buscant el pa i s’aixoplugaren al costat d’uns canons.

 

 

En aquest racó dormia l’Esperanza. Aquestes rajoles són del terra de la barraca de la Maravillas. Una foto d’ella encara roman al plafó informatiu. “Yo tenia 16 años y había empezado a trabajar” em deia el dia que vam fer el passeig junts.

 

Una figuera i algun presseguer es resistien també a perdre la memòria d’aquella gent que un dia van ser poble dalt d’un turó i del turó estant es miraven Barcelona amb admiració.

 

En els rodals on el ciment no cobria la terra, hi havia margarites. Moltes, d’un insolent color groc. Com a Montjuïc. “Encara heu tingut sort amb la pensada del Museu -li deia un dia a l’Esperanza- “A Montjuïc no queda pedra sobre pedra. Això sí, n’han fet un parc molt bonic”. Però les margarites s’obstinen a quedar-se. I jo els hi agraeixo profundament.

                                                    

Rafa Usero.