Aquest web utilitza cookies per millorar l'experiència de navegació. Pots acceptar-les i continuar navegant o revisar les preferències de privacitat en qualsevol moment.
Un escrit amb endevinalla final  \\\ RELLA
Un escrit amb endevinalla final  \\\ RELLA
ESCRITS EN TEMPS DE CORONAVIRUS
UN ESCRIT AMB ENDEVINALLA FINAL
PERQUÈ SABEM QUE SEMPRE SOM IGNORANTS: EL DUBTE EN L'APRENENTATGE MAI NO MOR NI DESAPAREIX

Juli Palou



Un escrit amb endevinalla final

Molts anys després, davant del tribunal de la Inquisició, el científic Galileu segur que va recordar aquella tarda remota en què el seu pare li ensenyava a tocar el llaüt. Però les autoritats eclesiàstiques van deixar clar que no estaven per llaüts quan van decretar que era impossible que el sol estigui al centre de l'univers; aquesta era, a parer seu, una concepció herètica, ja que les sagrades escriptures deixen ben clar que la cosa no va així. Galileu es preguntava com passen les coses i per això podem connectar la seva perspectiva amb un gran reformador curricular de l'època, Comenius. Parlem del món que es va obrir més enllà del Renaixement, del moment en què Comenius (1592-1670) defensava la necessitat de crear un entorn favorable per a l'aprenentatge, un entorn que ajudes a aprendre de manera progressiva com funcionen les coses, i fer-ho en la llengua vernacla.

Tot i néixer quan en alguns indrets ja començava a ser famosa la proposta curricular de Comenius, el jove Bach encara va haver de seguir allò que era habitual a l'època, o sigui un aprenentatge fonamentat en el Preceptum, l'Exemplum i la Imitatio. Si ho traslladem a la didàctica de la llengua, obtindríem, si fa no fa, aquest resultat: el Preceptum és el coneixement del funcionament del sistema lingüístic; Exemplum és el que podem anomenar una literatura d'inventari, en comptes d'inventor; Imitatio és produir seguint l'exemple (vaja, una cosa així com jo he fet al principi, que he gosat imitar el genial inici de Cien años de soledad).

En el camp educatiu ve de lluny, com veiem, l'estira i arronsa entre l'alumne i la disciplina: quin dels dos situem al centre? Si optem per l'alumne, el discurs s'orienta cap als seus interessos i les seves necessitats; en canvi, si l'opció és la disciplina ens trobarem davant per davant dels continguts i de les proves que ens ajuden a mesurar si s'han adquirit o no. Per entendre'ns, Comenius va ser el Copèrnic o el Galileu del currículum. Això sense passar per alt que Bach és, com afirma el director d'orquestra Gardiner, el gran geni de la música, malgrat l'educació rebuda.

Potser el quid de la qüestió és que tothom i ningú té raó, que l'error sorgeix del mateix moment en què ens entestem a buscar el centre. En l'educació no hi ha centre; quina raó té Meirieu quan afirma que no podem fer dels nens menuts esclaus del seu desig, és a dir quan els eduquem com si no existissin els preceptums. Hi ha món i hi ha nois i nois que s'inicien en l'aprenentatge de viure en aquest món. Tenir en compte la importància del món que els rep, no comporta passar per alt els seus interessos; a l'altre costat, tenir-los en compte no ha de comportar subordinar l'acte educatiu als seus interessos.

Quan rebutgem situar un centre estem declarant que res es defineix ni es valora en funció de la distància que ocupa en relació a aquests centre; al mateix temps, acceptem que no hi ha elements o termes que siguin a priori rebutjables. Quan ens situem en la perspectiva d'una constel·lació, hem d'acceptar, sense fer escarafalls, que parlem de preceptes, de copiar, de memòria, d'imitació, que en parlem al costat d'altres termes com interessos, creativitat i imaginació, per citar només uns exemples. La qüestió ara és preguntar-se quina relació mantenen aquests termes entres ells; per exemple, quina relació hi ha entre copiar i ser creatius. Realment són termes incompatibles? Hem de fer com Galileu, preguntem-nos no el perquè, no quina és la sagrada escriptura que sustenta allò que prediquem, sinó el com passen les coses. Preguntem-nos, per tant, en quin context i per a què es proposa una còpia o memoritzar un fragment literari o escriure a la manera d'un escriptor o d'una escriptora concrets, seguint el seu exemple. La qüestió no és generar decrets sobre el procés d'aprendre, sinó ensenyar a dubtar en cada una de les propostes que plantegem.

Perquè sabem que sempre som ignorants: el dubte en l'aprenentatge mai no mor ni desapareix, pot estar adormit durant molt de temps en els llibres i en els apunts que esperen pacientment a la biblioteca, als prestatges i a l'ordinador, i, potser, vindrà un dia que el dubte despertarà les nostres ganes d'aprendre i ens ajudarà a ser una mica més feliços. (Ara hauríeu de descobrir quin final imito. Una pista: Camus potser va preveure el que avui ens passa...)

Juli Palou


Imatges de Galileu i Comenius