EL PRIMER ESCRIT REBUT EN TEMPS DE CORONAVIRUS

Albert Solà

Escrits des del confinament 1

Ahir va fer un mes que vaig trepitjar el carrer per últim cop. L'endemà, la meva família va considerar que no hi havia de sortir més i així ho he fet fins avui que estic escrivint tot això.

Són molts dies. He tingut temps de tot: llegir, avorrir-me, fer exercici, no saber què fer, tornar a llegir, fer solitaris, escoltar música, altre cop solitaris, ... Així sense massa solució de continuïtat. Sempre igual.

I és avui que se m'ofereix la possibilitat d'escriure alguna cosa quan penso que potser val la pena d'intentar-ho. Per què moltes vegades necessitem que algú des de fora ens faci una proposta per posar-nos-hi? No ho sé. A mi m'ha passat així.

Aquest matí, dilluns de Pasqua, he sentit per la ràdio una conversa mantinguda entre la presentadora i l'entrevistat. Han parlat durant mitja hora de diversos conceptes relacionats amb el confinament. Entre ells, el de vulnerabilitat, el de fragilitat i el de finitud. I també, el de casa.

Locutora i pensador argumentaven que en situació normal, la idea de 'casa' connota protecció, descans, relaxament, acolliment, seguretat, tot aspectes positius. Malament qui en té una visió negativa: vol dir que li manca un recer, un abric on aixoplugar-se quan van mal dades!

Però en aquests moments, l'obligatorietat del confinament també pot fer-nos sentir tancats, lligats, obligats, enclaustrats, empresonats... És una de les moltes contradiccions en què ens trobem immersos. Al meu entendre crec que aquestes contradiccions es mantindran actives durant bastant de temps. Haurem de fer el possible perquè acceptem al màxim de bon grat les exigències que traspuen de la pandèmia.

Casa, 13 d'abril de 2020

Escrits des del confinament 2

Estem tancats perquè ens ho manen o hi ha altres raons per fer-ho?

El ventall de les possibilitats de resposta a la pregunta és molt ampli. Tan ampli com criteris morals tingui la població, cadascuna i cadascú de nosaltres.

Es pot acceptar aquesta ordre de confinament perquè qui té autoritat ens ho mana. I sabem que qui mana pot castigar qui no obeeixi.

També hi haurà qui vegi la necessitat d'evitar els contactes entre persones perquè auto-protegir-se serà l'única raó per quedar-se a casa i poder minimitzar així les possibilitats de contagi.

Si seguim endinsant-nos en aquestes reflexions, podem trobar altres raons. Què espera de nosaltres el nostre entorn? És allò del què diran, raó potentíssima per actuar i deixar de fer-ho.

Acatar les normes socials establertes és una altra manera d'explicar per què ens quedem a casa. Ho he de fer perquè sense normes no podem anar enlloc. Cal saber-les i acceptar-les.

Però també es pot fer per evitar un mal als altres. És el cas de dur mascareta o no.

Sabem per boca del personal sanitari que la mascareta feta a casa o bé la quirúrgica no protegeix qui la porta. En canvi sí que evita que si ets portadora del virus encomanis la malaltia als altres.

Davant d'aquesta constatació, podem veure dues reaccions: persones que en porten i persones que no. Les que en porten, o bé desconeixen que estan desprotegides i se senten segures o bé ho fan per evitar que altres puguin contaminar-se.

Com en molts comportaments humans, les actituds i els fets depenen dels valors morals de la població.

Casa, 14 d'abril de 2020

Albert Solà


Escrits des del confinament 3

El joc de l'oca

Fa molt de temps que no hi he jugat, però no he oblidat com es fa. Fitxes, daus, varis jugadors i jugadores. I anar avançant fins poder arribar al centre del tauler. Tauler que té tota una sèrie de caselles, unes quantes de les quals tenen un valor especial: n'hi ha que et retenen o et fan començar de nou, n'hi ha que et fan avançar i n'hi ha de neutres.

Les caselles on hi ha una oca dibuixada et permeten saltar fins a la casella següent que també en contingui una i es pot tornar a llençar els daus. Així s'avança més de pressa, que és la finalitat del joc: arribar primer i guanyar. Aquí, avançar és positiu.

Aquest matí, estava escoltant la ràdio i he sentit que deien que l'epidèmia que patim, i totes les epidèmies en general, es transmeten perquè salten d'una persona a una altra i d'aquesta manera s'escampen amb la velocitat en què es belluguen les comunicacions.

Això m'ha fet pensar en el joc de l'oca: cadascuna, cadascú de nosaltres som en potència les transmissores de la malaltia. Sense el contacte entre nosaltres la malaltia no podria expandir-se de la manera vertiginosa com ho ha fet i ho està fent. D'aquí la importància del confinament. Confinar-se és la nostra manera de combatre l'epidèmia. Quietes i quiets a casa som membres actius per evitar nous contagis.

Tot el treball dels equips sanitaris es la reacció necessària davant la malaltia, quan ja s'han produït els contagis. Els hospitals s'esforcen per curar, nosaltres formem part de la prevenció. El nostre isolament tallaria de soca-arrel l'epidèmia. En tenim un coneixement sòlid, d'aquest fet. El control de la pandèmia està a les nostres mans i hem de ser generoses i responsables.

Això, desgraciadament, no ho podem dir de qualsevol malaltia. Ningú no té cap paper preventiu, eficaç al cent per cent, davant de malalties com el càncer, com els infarts i com tantes d'altres.

Hem d'explicar als nostres filles i fills, netes i nets, mares i pares que quedar-se a casa i tenir un comportament preventiu (confinament, ús de mascaretes, higiene de les mans, ...) és l'acció més important que podem dur a terme per als altres i per a nosaltres mateixos, encara que comporti incomoditats. Perquè les xarxes en què ens movem sortosament no només són les que ens proporciona la tecnologia sinó que també ens relacionem físicament.


Casa, 15 d'abril de 2020

Albert Solà

Escrits des del confinament 4

N'estava convençut: rutina deu venir del llatí des d'alguna forma verbal que signifiqui rodar. Error. El meu convenciment és fruit de la barreja de desconeixement i d'atreviment, que com totes les barreges et pot tombar.

El meu raonament ha estat precipitat. Quan he consultat d'on prové aquest mot -he hagut de consultar el Maria Moliner, el seu diccionari espanyol, perquè ara no en tinc a l'abast cap de català-, l'autora ens diu que prové del francès 'route' i rutina significa originàriament el fet de recórrer camins ja coneguts, el que es pot fer amb els ulls tancats perquè sempre és el mateix i t'ho saps de memòria.

La rutina té una certa mala fama perquè comporta la idea de no pensar, de fer sempre el mateix, de no crear. Té a veure amb esperits immobilistes, conformistes, que ja els sembla bé el que fan i com ho fan i no desitgen canviar, per comoditat.

Però les rutines també aporten la tranquil·litat de l'automatisme, la facilitat de fer segons quines coses. I per tant, ens aporta un estalvi d'energia i una rapidesa d'acció: sense quasi cap esforç som capaços de dur a terme en poc temps unes determinades tasques.

I com sempre passa, no ens adonem del que tenim fins que ho perdem!

Amb el confinament, moltes de les rutines han hagut de canviar. Ja no és possible mantenir el ritme de reunions i de trobades. Ja no és possible dir com cada dissabte per què no sortim a passejar, anar al cine o al teatre. Ja no és possible trucar algú i quedar per veure's, tal com fèiem fins ara. Ja no pots mantenir que tal dia de la setmana et dedicaràs a la compra o a treballs domèstics. Tot pren un altre caire. Però també establim altres rutines que responen a les demandes pròpies dels dies que vivim.

I tot això ens passa, tot i saber que mai no hem tingut -ni tindrem- la possibilitat de mantenir els nostres propòsits, tant si són rutinaris com si no ho són. L'esdevenir, el qual no dominem, se'ns presenta completament canviat i de manera sorprenent, sempre ens agafa desprevinguts.

Crec que un dels aprenentatges que hem de treure de la situació actual és que per viure cal saber tenir les capacitats de reacció en bon funcionament perquè no sabem quan haurem de fer un canvi de rumb imprevist.

Tot això em planteja la pregunta de si la pandèmia provocarà canvis en el nostre comportament.

Casa, 16 d'abril de 2020