EL PENSAMENT TAMBÉ ESTÀ EN PROCÉS DE CANVI.

Lluís de la Fuente




En temps en què la excepcionalitat i la raresa semblen inundar la nostra realitat, els nostres interrogants de sempre i el pensament que emprem per a abordar-los continuen vius, potser més frescos que mai. Com a humans que som aquesta qualitat intrínseca del nostre ser mai decreix.

Curiosament sembla que en aquest present el nostre pensament fonamental també estigui en quarantena. És com si s'estigués repensant a ell mateix veient quin rumb ha de reiniciar aquest vaixell amb el nou impuls dels vents de la ciència barrejats amb aquesta inquietud humana per saber què som i cap a on anem.



El pensament agitat

El pensament també està en procés de canvi.

Si algú creu que l'ésser humà exercint el seu pensament troba la calma, està absolutament equivocat. El pensament pur o fonamental –aquell que s'adreça a la medul·la de tot allò que mai hem pogut comprendre, però que hi és allí desafiant-nos perennement- no és còmode, com a mínim mentre s'està executant. Amb el seudopensament –aquell que intenta fer-nos més còmode la finitud en què estem reclosos i, simultàniament, ens oculta el desconegut sota el dogma o la ignorància- ens sentim més serens, com a mínim mentre s'està executant. Ambdós no poden evitar, com insinuava Heidegger, l'angúnia que porta adossada el viure, experimentada de diferents maneres per una i una altra actitud. En el primer cas l'esverament és transitori, arribant al final a una acceptació incerta i irremissible de la nostra limitació, que acceptem amb naturalitat; en el segon cas la buscada placidesa inicial desemboca en un buit intrigant i amenaçador del què no som capaços de fugir. És fàcil distingir aquests dos tipus de pensament, encara que en alguns moments es barregin: en línies generals tots aquells esforços de l'home per trobar alguna cosa útil està associat al seudopensament; l'aparentment fútil per la nostra vida es tendeix a ubicar més en el terreny del pensament.

Pel que fa al pensament humà en totes les èpoques i cultures s'ha reproduït aquest mateix patró encara que en els nostres dies hi ha una petita diferència de matís. L'agitació i l'ebullició del pensament fonamental és el mateix de sempre, però la ineludible i necessària incorporació de la ciència al pensar ho ha canviat tot de manera radical. Com i en què ha evolucionat la ciència de manera tan desmesurada?

Des de fa uns 2500 anys, moment en què Tales i alguns altres grecs es van aventurar a mirar la natura amb ulls curiosos i indagadors prescindint de la màgia amb què les religions tapen el desconegut, fins a la refinada ciència dels nostres dies el que l'home ha anat coneixent de la realitat que l'envolta s'ha anat eixamplant de manera abans insospitada. De la visió cosmològica que situa la Terra al centre del cosmos –la dominant al llarg de la nostra història- Copèrnic va passar a treure'ns d'aquest lloc privilegiat i situar el Sol en el seu lloc; més tard, fa només uns cent anys, el Sol va perdre el protagonisme i va passar el relleu a la nostra galàxia, la Via Làctia; i molt poc després ens vam adonar que la nostra galàxia era una entre milers de milions con ella. Avui hem arribat a comprendre de manera bastant ajustada com funciona el nostre univers i quina és la seva història, i fins i tot ens estem aventurant a proposar l'existència de molts altres universos. Tot i aquests avenços vertiginosos continuem sense saber si hi ha un final en aquest túnel còsmic
.
Paral·lelament la ciència ens ha permès per primera vegada en la història de la humanitat penetrar en les entranyes de la matèria com mai abans ho havíem fet. La hipòtesi de l'existència d'un constituent o maó últim amb què construir tot el que captem amb els nostres sentits ha estat present al llarg de mil·lennis en forma de propostes atòmiques diverses emparades únicament en sagaces intuïcions. Durant l'últim segle, i en especial en les últimes dècades, hem esmicolat la matèria fins a poder confirmar experimentalment, de moment, que els elements bàsics són els electrons i els quarks. Però el més espectacular que hem descobert no radica tant en la mida més ínfima de la matèria sino en les lleis que regeixen el funcionament d'aquest estrany i omnipresent món subatòmic: partícules que són al mateix temps ones, indeterminació del comportament de la matèria, absoluta aleatorietat que destrossa la causalitat com a principi ontològic universal, entrellaçament quàntic entre partícules que se separen d'altres a la velocitat de la llum... Aquesta incontestable manera de funcionar s'estén per tots els racons de l'univers. La conclusió es categòrica, contundent i indiscutible: res del que l'home coneix –des de la seva pròpia identitat física i racional fins les profunditats còsmiques que ara som capaços d'entreveure- és objectivament real i definitiu; tot allò que el nostre coneixement capta amb els sentits i amb la raó s'apuntala en aquest enigmàtic i trencadís món quàntic que desfà inevitablement qualsevol intent pueril de solidesa de la nostra pròpia humanitat.

Diguem-ho d'una altra manera: el plàcid estil de pensar aristotèlic basat en el sentit comú s'ha anat trinxant quasi de manera sobtada en els últims temps sense que quasi no ens hagi donat temps a prendre consciència de tot això. El descobriment recent del món quàntic que ho impregna tot ha soscavat definitivament aquesta quimera humana del coneixement definitiu de la totalitat de les coses i ens ha tornat de nou a l'estat de fragilitat intel·lectual que sempre ha amenaçat la nostra raó.
Els homes, doncs, tenim un problema seriós: la brúixola del nostre pensament agitat està de nou desorientada. Els intents per explicar el nostre sentit en el cosmos i fins i tot el mateix cosmos per part d'Aristòtil, Spinoza, Kant, Schopenhauer o Heidegger –entre molt altres pensadors- o de Tales, Galileu, Newton, Einstein, Bohr o Hawking –entre molt altres científics- han estat estèrils; cap d'ells, tot i els intents puerils de trobar la pedra filosofal que obri la porta a una teoria del tot, s'ha acostat a la resposta definitiva. I avui ho seguim intentant amb la ciència com abanderada fonamental en detriment del pensament tradicional.
Desgraciadament els científics, imbuïts per l'orgull que els porta a sentir-se protagonistes, menyspreen els filòsofs i les seves elucubracions. I els filòsofs, reclosos en les seves idees i ignorants de la inèdita i fresca visió de la realitat que els científics estan construint, no són conscients que l'estructura clàssica del seu estil de pensar ja no es basta a si mateixa. Aquesta bretxa, que és en part una conseqüència de l'accentuada separació de sabers en especialitats, no té sentit en l'actualitat. Els científics sempre han suggerit propostes filosòfiques quan s'han vist obligats a traspassar el límit del que el seu limitat coneixement de la realitat els imposa. En especial la idea de una teoria del tot o la suposició d'un ordre ocult a tot al que coneixem ha anat emergint de manera intermitent en el món científic des de Einstein, Hawking o les propostes més recents de la teoria de cordes. Cap dels grans homes de ciència ha pogut evitar la temptació de fer conjectures sobre allò fosc que ens envolta. Els filòsofs, per la seva banda, es resisteixen a cedir terreny d'una etèria concepció global del pensar que consideren seva al científics, que són considerats per ells pedants, pel fet de posar davant de tot els seus sofisticats coneixements de la natura, i arrogants, pel seu intent d'usurpar qüestions fins ara exclusivament filosòfiques.

També el pensament i tot el seu objecte de dedicació (la explicació de la nostra finitud canviant en un mar de desconeixement etern i perenne) està en quarantena en aquests temps convulsos que vivim. Necessitem fer un profund reset en el pensament humà. Ja no ens serveixen el classicisme del raonament pur ni tampoc les il·lusòries explicacions fidedignes de la ciència, per separat; es necessita un canvi radical de rumb. Les dues corrents, la més especulativa i la més experimental, es necessiten una a l'altra. Una aporta coneixement fidedigne de la realitat i l'altra permet que la ment especuli amb més coherència a partir de la seguretat relativa de la ciència. Únicament mitjançant la suma coordinada d'esforços el coneixement humà progressarà de manera convenient. És possible aquesta conjunció? Certament actituds com el respecte entre especialitats del saber, la tolerància i el desig de col·laboració ens permetran extreure les essències de les diverses parcel·les del saber per a elaborar amb totes elles un únic perfum característic del coneixement humà global. No hi ha una altra opció.

Però, és rellevant per nosaltres tot això del que estem parlant? Depèn, per descomptat, de la nostra visió particular de la vida. Si la realitat més propera absorbeix tota la nostra atenció, la rellevància és nul·la; si tenim consciència que la nostra raó ha de traspassar la nostra petita bombolla existencial i qüestionar-se també pel que no coneixem, la transcendència és indubtable. Quan hagin passat cent anys, o més, es podrà valorar amb més objectivitat el nostre present actual, com sempre ha passat amb els nostres passats. I és segur que llavors, des del futur, altres homes valoraran la nostra època actual com una espècie de renaixement del pensament impulsat per la col·laboració incondicional entre la ciència experimental i el pensar especulatiu. L'anhel de l'home per conèixer, que és sens dubte uns dels distintius especials de la nostra espècie, mai desapareixerà i nosaltres estem ara en condicions òptimes de començar a posar una mica d'ordre en l'agitació del nostre pensament present per així preparar l'estructura del nou pensament que heretaran els nostres descendents.


Luis de la Fuente