I QUE TOT SIGUI A FI DE BÉ, COM DEIEN AMB SAVIESA ELS GRANS DE CASA. DE NOSALTRES DEPÈN I AIXÒ HO DIC JO.

Jaume Cela

EL TEMPS QUE ENS TOCA VIURE

Vivim temps estranys. No crec que ara mateix, quan estem al bell mig d'aquesta estranyesa, puguem fer reflexions ben fonamentades. Ningú escriu un poema sobre el mal de queixal quan té mal de queixal. Hem d'esperar, ha d'arribar el moment de poder evocar la realitat viscuda i saber-la traduir en paraules i en fets. Per tant, tot el que escriuré ara només és un apunt, un recordatori
.
Us faig una confessió: no tinc gaire confiança en l'espècie humana. En vosaltres sí, en tu i en tu i en tu i més quan fem un nosaltres que ens unim per augmentar els nivells de bondat humana. Com a espècie som depredadors insaciables, però també és cert que podem obrir les aixetes de totes les compassions, que no és el mateix que obrir-se a les pietats de tota mena. Tinc poca confiança i alhora en tinc molta, soc i som així de contradictoris, perquè també se que en els inicis d'aquest procés sempre inacabat
d'humanització, al costat de la violència desfermada i de tota mena de pors hi havia qui tenia cura dels altres. Ho demostren troballes molt antigues que s'han fet. Violència i compassió i ens cal decidir què estem disposats a fer per insuflar aire a una vida on tots ens sentim acollits i protegits o a intensificar tota mena d'inferns.

Aquest maleït i esquifidíssim virus ens ha recordat la nostra fragilitat. Ha remarcat el que ja existia, amb llapis vermell. No ha inventat els problemes relacionats amb les desigualtat socials, amb tot allò que fa referència a l'equitat, amb els problemes de l'empobriment que anem intensificant. Tot això ja existia. Ha tingut, això sí, una característica que l'identifica i que a mi, i penso que a tothom, em produeix terror, més que qualsevol pel·lícula de psicòpates deixats anar en una llar d'infants: l'allunyament físic, la distància entre la gent, el no poder-te abraçar amb l'amic o la amiga, el no poder petonejar i fer seure a la falda els nets i les netes i explicar-los un conte, d'acaronar a qui plora i de renyar a qui s'ho mereix, d'acompanyar el pare o la mare o a qui sigui que s'està morint a l'hospital i busca la mà on agafar-se.

Escoles tancades i hi ha moments que mostrem preocupació pel temari perdut, com si tot el que estem vivint, les llums i les ombres d'aquest present, no ens eduqués. Sembla que diguem: si no ho transformem en currículum no hi ha lliçó, no hi ha interpretació del mon.

El temari el recuperarem, no ens cal patir, però posar en comú, dir i escoltar la experiència dels dies que no hem pogut compartir amb les nostres criatures i joves reclamarà la nostra atenció més acurada.

Ens caldrà entre tots donar sentit a aquest sense sentit, un sense sentit que ens recorda allò que és essencial en tota acció educativa: la cura dels altres, l'atenció prioritària a les seves necessitats més profundes.

I que tot sigui a fi de bé, com deien amb saviesa els grans de casa. De nosaltres depèn i això ho dic jo.

Jaume Cela.