UNIDES PODEM GUISOMNIAR I TRIOMFAR


Màrian López

GUISOMNIEM JUNTES?

Juliol de l'any 2019. El sol em cremava la pell aquella vesprada d'estiu. Acabava de plasmar en paper uns pensaments que l'atzar ha depositat, avui, en les meues mans. En rellegir aquells fragments del passat, el meu cervell els enllaça amb el present.

Ara qui em crema la pell en bucle és aquella darrera frase retrospectiva que, escrita fa 9 mesos, m'ha deixat estupefacta. L'escrit diu així:

Plou,
Observe plàcidament les gotes caure. Em captiva el seu rebotar quan es converteix en espurnes brillants en colpejar el terra humit. La pluja té, per a mi, un poder renovador. Sent que tot ho transforma: les coses, els paisatges i, fins i tot ,a les persones. Netejant-les. Netejant-nos.

Inspire,
Em mire per dins. Estaré, per fi, assolint la calma que tant trobe a faltar? Seré capaç d'escoltar-me, de sentir-me, de fer-me cas? Sense neguits, sense judicis, sense laments?

S'atura,
Lentament la dansa d'aigua dolça comença a cessar i amb ella la música sobre el sòl. Ja no se sent gairebé la seua melodia fins que arriba un substitut: el cant dels pardals.

Es modifica,
De sobte, tot el decorat davant meu es veu alterat per la brusca realitat que m'aparta, de cop, dels meus ensomnis. Una persiana que s'alça sorollosament, veus desconegudes que xiuxiuegen o parlen per telèfon a crits, la remor dels cotxes en la llunyania, de les motos i dels avions contaminant-ho tot un poquet més.

Soroll,
Que tot ho envaeix. Que m'impedeix rememorar l' harmonia de la pluja, el cant dels pardals, sentir-me i sentir.

La ciutat,
Que no descansa mai. Que mai dorm. Un nom propi: Barcelona. Encara que podria ser qualsevol altra gran ciutat. I me n'adone de cop. Comprèn, de repent, quant trobe a faltar la natura, escoltar el silenci embriagador que me permetrà respirar més i millor!

I pense, com en ella, pense en nosaltres els humans. Pense en mi. Pense en tu.

Són, alguna vegada, en estat de calma els nostres pensaments? Som capaços de fer no res durant cinc minuts? Ho fem? Ho faig? Sense sentir-nos culpables? Ho necessitem?

Ens passem les hores treballant, produint, agradant. Ens agrada col·laborar, complaure, crear. Gaudim cuinant, divertint-nos, conversant. Cuidem, aprenem, viatgem, però a quin ritme frenètic? O és una sensació a soles meua? Fins a quan aquesta voràgine de vida intensa? Sabré aturar-me o reduir la velocitat? Ho aconseguiré? Ho sabrem fer? O pararem quan ens arribe una malaltia que ens impedisca continuar?

...(P A U S A)..
.
Abril de l'any 2020. Moment actual. Travessem una pandèmia fa mesos en forma de corona (Però... no érem antimonàrquiques?) Virus nombre 19. Instant on els mots embossen el meu pensament en rellegir açò: Pararem quan ens arribe una malaltia que ens impedisca continuar?

Sent una melangia que em costa expressar. Recorde les meues paraules escrites fa, tan sols, nou mesos. I per evadir-me, em pose a cuinar.

A hores d'ara ja portem moltes setmanes confitant la nostra ment i cor. Massa temps, diria jo, intentant conservar els ànims. Mantenint la nostra força interior, que ens impulse a modificar l'acidesa del moment, per a inhibir qualsevol possible deterioració del nostre ser. Però açò ha de continuar així. Totes ho sabem. Totes intentem que així siga.

I continue cuinant, que relaxa, que és sensual
.
Em venen al pensament els presos polítics tant de temps injustament privats de la seua llibertat. Res és just, pense. Darrerament, en aquest món, des de fa molts anys, segles podríem dir, res és just submergits en aquest capitalisme salvatge. Parafrasejant Naomi Klein, és com si totes les alarmes es disparessin al mateix temps llançant senyals d'alerta i ningú no fes res per aturar-ho. Ho farem ara? em pregunte jo. Potser ja ho fem a xicoteta escala...lentament. Potser hem de canviar d'estratègia...)

I segueix cuinant,

que estimula la creativitat i la motricitat .Tot el fonamental per una bona salut física i mental de veritat. I mentre cuine em pregunte com estaràs tu en aquest temps de tancament? Vas bé? ( pregunta senzilla que evoca aquell magnífic diàleg entre la Garcés i l'Esquirol ,quan el temps dansava en llibertat al nostre costat mentre els hi escoltàvem bocabadats asseguts a aquella biblioteca del barri de Gràcia)

La meua recepta, de repent comença a agafar forma. Es converteix en revolucionària. Per ajudar-me i intentar ajudar. Per tornar a somniar. Per un món millor imaginar on pal·liar aquest temps sense poder abraçar. Un brou cooperatiu on estimar-se i estimar (encara que siga des de la virtualitat) . Prepararem un bon caldo de cultiu, que done pas a millors societats que l'actual i puga mantenir-se viu.
Nosaltres, persones amb iniciativa pròpia i col·lectiva que sempre tastarà millor si es mantén activa. Pensem juntes. Com acabar amb aquesta guerra entre capitalisme i Terra? Entre totes inventarem accions necessàries per frenar les catàstrofes estacionàries. Pararem aquesta hecatombe planetària emprenent una revolució culinària.

Unides, podem guisomniar i triomfar.

Us hi animeu?

Com a ingredient principal tenim l'amor. En qualsevol de les seues formes i serà el nostre comensal d'honor. Ens dirigirem al mercat de les il·lusions on trobem l'esperança amanida d'un desig sense mancança. El prefixe -con de confiança no hi pot faltar, ni en nosaltres mateixes ni en la resta de humanitat.

Remenarem amb una elevada autoestima, hi afegirem generoses dosis de paciència, humilitat i estima; per saber esperar com bons germans i que no se'ns escape de les mans! A l'amaniment, un xic de riure hi posarem, a ser possible contagiós que sempre serà millor.

Això sí, anem en compte amb l'excés de queixa, del contrari, en aquest període confinat no pagarà la pena tot el que hem cuinat. Arriba el moment de dosificar l'estigmatitzada soledat perquè quan és desitjada, mai és rebutjada, però no escollida... millor que siga per una altra vida.

Quan necessitem desfogar-nos podem optar per cridar (intentant no espantar a la persona que tenim al costat, si estàs acompanyat) o també podem plorar per, de la tristesa, mai més en parlar. Al brou li afegirem solidaritat, comprensió i escolta; empatia i generositat, virtuts no sols atribuïdes a la edat! I les verdures seran sempre sostenibles i de gènere igualitari i diferent, així el caldo resultarà més nutrient.

Abans de menjar, reposarem juntes l'amalgama d'ingredients perquè l'alquímia siga de les més màgiques i excel·lents. D'aquesta manera, en aquest guisomniar en col·lectiu, visualitzarem com el nostre món ideal es converteix en real.

Us hi espere escalfant l'abraçada! Perquè ara, que som en proximitat, heu de saber quin és el resultat:

Experimentarem com la Terra respira tranquil·la i ja no existeix el cinisme ni l' ira. Tancarem els ulls, per celebrar com el sufixe –isme es veu abocat a un abisme deixant-nos sense rastre d'imperialisme, de totalitarisme, de neoliberalisme o feixisme.

A més, durant aquesta metamorfosi planetària no ens hem tornat incongruents com alguns dels nostres dirigents! Ens hem mantingut segures i atents, fortes i ferms com en les nostres decisions coherents. Reflexionem en com ens sentim i en tot allò que vivim. I valorem si som o no afortunades, ara que ja sabem quan làbil tot, en un instant, pot arribar-hi a ser. Valores tu el que tens? O ho valores una vegada l'has perdut?

Obre ara els ulls. De bat a bat.

Esperem amb il·lusió el gran moment en el qual poder, de nou, enlairar les ales i alçar el vol. Mentrestant, reinventem-nos, cultivem la nostra essència fent allò que ens agrada i del que ja no ens resta ni la reminiscència. Podem extraure d'aquesta vivència infausta i virulenta alguna cosa positiva, ja que es tan lenta. Però, sobretot...

Obrim els ulls,

i amb ells el nostre cor. Ens farà sentir més lliures, poquet a poquet, com el joc simbòlic a un xiquet
.
Obrim els ulls,

i continuem atents. Així mai res podrà fer-nos oblidar els nostres anhels. Mirem l'horitzó intentant regular el dolor, obrint molt els ulls, sense rancor i amb ells, el nostre cor.


Màrian López


Foto: www.ivo-ana.com