COM DIU EL POEMA DE MARTI I POL: " I, TAMMATEIX LA REMOR (D'INCERTESA I DE TRISTESA, DE RÀBIA, D'ESPERANÇA...). PERSISTEIX.

Adelina Escandell Grases

LA REMOR PERSISTEIX

Obro els ulls. Quarts de vuit; com faig sempre, repasso els projectes del dia (reunió, trobada, assaig...). Però, ep, desperta't, no hi ha pla; no aniré enlloc, he d'estar a casa! Quin dia de la setmana és? Mentalment repasso i em situo en el temps. Estic confinada, però avui és un dia diferent!! Baixaré a fer la compra. Oh, quina aventura més gran!!

Entre les rutines del matí, ara hi ha la de caminar de punta a punta del pis (20 passes), mentre faig alguns estiraments. Intento concentrar-me en el moviment dels braços, de les cames, els genolls, els canells... però la meva ment vola per on vol i torna una vegada i una altra a la setmana del 9 de març, quan encara fèiem plans tot i que les alarmes s'anaven encenent. Que lluny que queda; que poc imaginàvem el que era un confinament com el que viuríem! Curiós, perquè a les notícies havíem vist el que passava a Xina, però és que quedava tan lluny, aquest país mil.lenari!! Ens havíem acostumat a que les pandèmies passaven a l'Àsia o a l'Àfrica; mai a casa nostra.

Com que no aconsegueixo concentrar-me en els estiraments del cos, vaig a preparar-me el cafè. Poso la ràdio. No sé com interpretar les notícies. Comencem a treballar i supeditem la salut de moltes persones treballadores perquè els beneficis d'uns quants així ho requereixen? O realment, el virus està mínimament controlat i cal començar a desconfinar-nos sense perill per la salut? Amb qui he de posar la meva confiança?

Escolto les gestions i esforços per posar ordre al descontrol (per dir- d'alguna manera) de les residències de persones grans. Entenc que estem davant una situació molt complexe, i que ningú imaginava que el problema seria tan greu. Però de què ens estranya el que ha passat si la majoria d'elles estaven pensades com empreses per obtenir beneficis empresarials?

De la mateixa manera, la situació en que es trobaven molts hospitals, no es deu a l'atzar, sinó que és conseqüència d'unes polítiques neoliberals dels governs de Catalunya i de l'Estat que han aplicat sistemàticament les tisores en tot allò que comporta benestar a les persones.
Des del moviment feminista fa temps que es reclama que per salvar el planeta, el que cal és posar en el centre de la societat la vida de les persones i no l'economia. Si algú en dubtava, aquests dies se'n pot acabar de convéncer.

El cafè encara no ha pujat. Ara la Terribas, entrevista a una infermera; parla de l'experiència d'aquests dies, de la càrrega de treball, de la incertesa. De cop m'adono que ni ella, ni en cap altre programa se'ls pregunta quines són les seves condicions laborals; ni del personal auxiliar, ni mèdic, ni de neteja, ni el personal de les residències, ni el personal d'investigació... Potser ens faria vergonya, com a societat, haver permès que la gent que té cura de nosaltres i que sovint exposa la seva pròpia salut tingui tan males condicions laborals?
Com que he de baixar al carrer, reviso la mascareta. És curiós aquest tema. La primera setmana vaig baixar sense res; em vaig trobar un veí amb una mascareta feta a casa que em va explicar que la filla -metgessa-li omplia el cap que no podia baixar sense. La segona setmana vaig pensar que n'havia de portar, i me'n vaig fer una amb paper de cuina i dues gomes elàstiques, i com que em vaig adonar que el confinament s'allargava, vaig decidir passar una estona confeccionant-me'n una després d'haver-me format contemplant diversos tutorials. Però com que cada vegada més l'ús de les mascartes es veu més essencial, l'altra tarda li vaig posar una altra capa de manera que al centre hi puc posar un element plastificat.

El súper queda a la mateixa illa de cases; hi vaig pel camí més llarg i això em provoca una sensació de malifeta. Em creuo amb alguna altra dona que també apressa el pas. No ens mirem als ulls. Cal mirar a terra perquè qui treu a passejar els gossos deu pensar que no cal esforçar-se en recollir els seus "regals", perquè com que estem confinades...

Silenci de cotxes i de vida al carrer. Els bancs del passeig buits. Remor de ciutat aturada, expectant.

Agraeixo a la peixatera i caixera del súper la seva feina. Torno a casa, ara pel camí curt. No em creuo amb ningú. El parc infantil tancat amb precinte; quina solitud!

Quan arribo a casa, intento concentrar-me en fer tot el que cal i en l'ordre precís: treure guants i mascareta, sabates, jaqueta... Qui ens havia de dir que posaríem atenció a la manera de treure'ns els guants!

La nevera torna a fer goig. Sé que no em puc queixar. Ara parlaré per telèfon amb la mare, els fills, les amigues... Després participaré en una vidoconferència, seguiré posant ordre a l'ordinador, contestaré als wapps i compartiré alguns dels concerts o acudits que he rebut, dinaré, llegiré un munt d'articles que se m'han acumulat (hi ha tanta gent que escriu coses interessants)... i així, sense ni adonar-me, el dia haurà acabat. Abans, però a les vuit, la vida torna als balcons i finestres per uns instants. Però, ben aviat, el silenci ocupa l'ambient.

Però, com diu el poema de Martí i Pol "I, tammateix, la remor (d'incertesa i de tristesa, de ràbia, d'esperança...), persisteix.



Adelina Escandell Grases