VOSALTRES NO SABEU QUE ÉS....

Joan Perera

Tot l'enyor de demà?

Els primers dies del confinament, Sergi Pàmies en un article a La Vanguardia recomanava la lectura del poema "Tot l'enyor de demà" de Salvat-Papasseit: "Des del llit, un jove malalt de tuberculosi fa inventari de les petites coses de la vida que l'esperen quan es curi. No és un optimisme ingenu sinó, al contrari, una expressió de vitalitat que inclou la possibilitat de no curar-se i, precisament per això, commou fins al moll de l'os. Llegiu-lo, sisplau: observareu que l'enyor de tot el que farem quan això acabi es converteix en un petit antídot contra el desànim i la incertesa."

Em va semblar una recomanació encomiable i molt oportuna; vaig rellegir el poema i, certament, em va ser un bon remei contra els primers símptomes de desànim. Però així que han anat passant els dies i les setmanes se m'ha anat esvaint l'eco d'aquest enyor de demà i m'han anat envaint el pensament –i l'ànim– uns altres versos de Salvat: Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll...

L'enyor de Salvat és realista –sap què l'espera si no s'aixeca demà–, però alhora és esperançat perquè sap de ben cert què trobarà al carrer si es pot aixecar: les places lluentes de claror, les tanques amb flors, la noia que porta la llet i la seva rialla fresca, el vailet dels diaris que puja al tramvia i en baixa tot corrent, el carter, l'aeroplà, les dones del barri matineres que van cap al mercat, la quitxalla del veïnat movent fressa perquè serà dijous i no anirà a l'escola.... Sap que hi trobarà les coses com les va deixar en recloure's per la malaltia.

¿És tan cert per a nosaltres el que trobarem demà quan ens aixequem –quan això s'acabi de veritat, quan puguem tornar a sortir de casa lliurement? Com serà anar pel carrer i treballar amb tapaboques? On seran els somriures? Què implicarà el manteniment d'això que anomenen "distància social"? Quan podrem fer-nos abraçades?, i compartir amb els amics un sopar al restaurant on solíem trobar-nos?, i anar al cine o al teatre, al futbol o a un concert?...

Fins i tot per als que gaudim d'un confinament daurat (tenim el sou assegurat a final de mes, no tenim canalla a casa, els llibres i la música ens omplen tantes estones com ens plagui, podem passar hores intercanviant acudits, textos i imatges a través de les xarxes socials, ens podem entretenir a discutir si té més raó en Mitjà, en Trilla o en Simón, ens pot vagar fins i tot de somiar que amb la república ens en sortiríem millor...), el demà és incert i angoixant.

Però és que per a molts companys, amics, coneguts, per a molts dels nostres veïns no ho és només el futur, d'incert i angoixant. Ho és sobretot el present, un present viscut dins d'un confinament de plom. I és aquí quan se'm fan presents els versos punyents del "Nocturn per a acordió":

Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll: / però jo he vist la pluja / a barrals / sobre els bots, / i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa.

Vosaltres no sabeu què és cuidar malalts embotida en un escafandre sense poder transmetre el mínim escalf i amb la por permanent del contagi...

Vosaltres no sabeu què és haver decidit quedar-nos per tenir cura dels avis de la residència on treballem, i deixar a casa la dona i els fills i no poder fer res per alleujar les morts que ens colpegen un dia sí i un altre també, i encara un altre, sense que cap dels que moren puguin tenir el consol dels qui estimen..

Vosaltres no sabeu què és compartir les hores interminables i els dies interminables acompanyant nois i noies amb discapacitats intel·lectuals incapaços d'entendre el que passa i obligats a una reclusió que no fa sinó agreujar les seves pors, les seves angoixes, el seu aïllament...

Vosaltres no sabeu què és aixecar-se cada matí per anar a la caixa del supermercat i deixar els nens sols a casa i sentir la por i la tristesa per si ens contagiem i els transmetem a ells el contagi...

Vosaltres no sabeu què és haver obert un restaurant amb tot l'esforç del món, i tenir-lo tancat i haver de pagar els interessos del préstec i no tenir ni un ingrés, i amb la por i el neguit de no saber si obrirem, i si obrim no saber si ens podrem mantenir...

Vosaltres no sabeu què és haver d'estar sense poder fer cap de les feines amb què ens guanyàvem els pocs ingressos que ens permetien mantenir els nostres fills (anàvem per les biblioteques explicant contes als infants, o empescant-nos representacions de titelles i espectacles d'animació, o cantant, o...) i no tenir diners per anar a comprar i haver de recórrer al suport dels serveis assistencials...

Vosaltres no sabeu què es ser mestra i patir perquè saps que, sense poder anar a l'escola, els infants de la teva classe es veuen privats de l'única via que els pot permetre sortir del món reclòs i sense oportunitats en què els ha tocat néixer, via que mai no els proporcionaran les tauletes, ni els magnífics programes informàtics i aplicatius que els faci arribar el conseller...

Vosaltres no sabeu...

Vosaltres no sabeu / com és / de punyent la covid: / però jo he vist el neguit / a balquena / rere els ulls, / i dessota les mascaretes arraulir-se el preu fet de l'angoixa.
...
Podem sentir enyor de demà?

Potser no, veient el que ens espera, però ens cal sentir alguna cosa que s'hi acosti. Necessitem albirar un demà si més no amb un bri d'esperança. Tornem a Salvat, que ens hi pot ajudar.

En el mateix poema "Nocturn per a acordió", ni la duresa de la feina dels qui guarden fusta al moll ni la sinistra foscor de la nit no anul·len la voluntat de l'individu, capaç de fer un foc d'estelles dins la gola del llop, amb què aglutina la força del col·lectiu: totes les mans de tots els trinxeraires / com una farandola / feien un jurament al redós del meu foc. / I era com un miracle / que estirava les mans que eren balbes.

Llegim també en unes notes autobiogràfiques publicades pòstumament: Mai no he tingut fortuna ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé sentir, professió de Poeta que soc.

I en una carta des del sanatori de les Escaldes, el 1919, escriu: tot el secret d'aquest meu optimisme, amic, ve, i de no res més, de què jo he sofert molt. A mida que he pogut lliurar-me de fatics he estimat la vida i les coses del viure com un enamorat de primera volada. I així em teniu avui a un Sanatori, però amb un contentament de les coses que em volten que no en sé parió en el meu record. I dels amics que tinc.

Ni la feixuguesa de la feina, ni la manca de fortuna, ni el sofriment no fan perdre a Salvat la il·lusió, la força de viure: "La joia és meva", "he estimat la vida i les coses del viure", "un contentament de les coses del viure que no en sé parió"... I per sobre de tot, hi posa la força "dels amics que tinc".

No podem sentir enyor d'un demà desconegut i amenaçador; tampoc podem viure en l'enyorança d'un ahir que mai no tornarà a ser com el coneixíem. Però davant l'angoixa d'un avui funest i d'un demà incert i descoratjador, no podem renunciar a mantenir la il·lusió i l'esperança. Ens hi haurem d'esmerçar, ens hi haurem de comprometre personalment, haurem de sortir del nostre aïllament per fer possible un futur en què, entre les coses que necessàriament desapareixeran, no s'hi escoli ni un bri, ni una engruna dels valors que tant ens han costat de guanyar; un futur en què no continuïn perdent encara més els que sempre perden, en què no tornem a ensopegar amb les mateixes pedres que ens han portat on ara som –la dèria consumista sense fre, el malbaratament dels recursos naturals, l'explotació immisericordiosa de persones i pobles sencers, la política que només pensa en la pròpia perpetuació a curt termini...; un futur, en fi, en què prevalguin els ja vells –però més necessaris que mai– principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. O això o la barbàrie.

Ara que sembla que comencen a obrir-se les portes del desconfinament, no ens valen, doncs, enyorances, ni les d'ahir ni les de demà. Davant les visions d'un futur amenaçador, no ens queda altre remei que contraposar-hi la força del compromís, de la solidaritat i de l'amistat, que el goig d'amar –i el de viure– no comporta mesura.

Joan Perera
Caldes d'Estrac, 1 de maig de 2020