DOS ESCRITS EN FILOSOFIA EN TEMPS DE CONFINAMENT


Salvador Codina Llamola

26/V/2020

Abans d'ahir al captard preguntava a la gent de casa: -Avui és diumenge, no? Sembla una pregunta ben tonta, però no ho és tant. A mi em passa, i crec que ens passa una mica a tots, que amb el confinament perdo una mica el relleu del temps. Abans, hom feia activitats diverses que li permetien tenir una noció clara del temps: el cap de setmana havies sortit de Barcelona, el dilluns havies anat al cine, el dijous... Però ara tancat a casa, tots els dies són iguals: menjar, dormir, llegir una estona, sentir un xic de notícies –no massa que també atabalen-, posar música, pujar al terrat per caminar i prendre una mica el sol, i això dilluns, dimarts, dimecres... i una setmana i una altra i una altra...

Rumiant amb això em vaig recordar del vell Aristòtil, les classes de COU i Batxillerat, i la selectivitat -per cert, els aspirants a universitaris d'avui aviat la tindran-. A la meva època, quan explicàvem Aristòtil, parlàvem de la seva concepció del temps: "la mesura del moviment segons l'abans i el després". Jo intentava que els nois i noies veiessin que es tractava del temps físic, en què cada instant és igual a l'anterior i al posterior, que és un contínuum. Dedicava al tema del temps a Aristòtil uns minuts no gaires, perquè el programa de filosofia era molt llarg....
Un any en què Aristòtil era autor de la selectivitat, el professor universitari responsable de la filosofia a la selectivitat, se li va acudir posar un text sobre el temps, però un dels pocs textos on Aristòtil fa referència al temps duratiu, no el temps físic. Sempre hi ha il·luminats!! Sembla ser que no ho havia consultat a ningú i no tenia massa idea del que es feia a les classes de filosofia dels Instituts. Els nois i noies varen fer el que varen poder, els professors que corregíem selectivitat fèiem els ulls grossos. Hi hagué un xic de sarau...

Del temps duratiu, del temps de la consciència, m'hi referia quan explicava Agustí d'Hipona o, si arribava fins el segle XX, H. Bergson, i recordava als meus alumnes que és el temps de la poesia d'A. Machado i que aquest havia estudiat amb Bergson. Així els deia que dos segments iguals de temps físic no són iguals com a temps viscut. I per fer-me entendre els posava exemples del tipus: mitja hora amb el noviet o la novieta passa volant, però mitja hora de mal de queixal és mitja eternitat. I què és el temps de la consciència, el temps viscut? El bisbe d'Hipona preguntava què és el temps i responia si no m'ho pregunteu ho sé, però si m'ho pregunteu ja no ho sé

El confinament m'ha fet perdre, i estic convençut que no sóc pas únic, la consciència del temps, el seu relleu, i se m'ha fet com el del mal de queixal.





9/IV/2020.

Demà completaré la quarta setmana de confinament. Des del dissabte dia 14 de març no he sortit de casa. La veritat sigui dita, tampoc m'he angoixat per això ni ha variat tant el meu dia a dia. Certament he trobat a faltar les meves caminades per Gràcia o el comprar el pa al Sant Tirs; i he enyorat, les passejades pel sorral entre Pineda i Santa Susanna, que hauria fet si hagués estat a Pineda.
M'he perdut alguna pel.lícula o un parell o tres de sortides d'alguns dies. Però, tot plegat no m'ha suposat cap gran trasbals. En canvi, m'ha frapat, i força, la sensació de manca de llibertat, el saber que no puc sortir, que no he de sortir, la sensació d'estar engabiat. Cada matí pugem al terrat a caminar una estona i a prendre el sol i l'aire.


Fa tres o quatre dies donant voltes pel terrat, vaig recordar-me del primer any de l'Institut Monserrat. Una companya de Seminari, Maria Luisa Ferrero, feia una EATP (aquelles matèries optatives i complementàries que oferia el BUP) de Pràctiques de Psicologia. Durant unes setmanes la Maria Luisa tenia a l'Institut algunes rates que havia anat a buscar a la Universitat i que, quan acabava amb l'experimentació, anaven destinades a alguns depredadors del Zoo. Les rates eren unes senyores rates i les guardava a les antigues dependències del conserge de l'Institut.
Si no vaig errat, aquestes dependències eren a la part baixa de l'Institut tocant al carrer Copènic. Al capdavall de les escales que porten a la sala d'actes, a mà esquerra hi ha una porta que dóna al carrer i més a l'esquerra una escaleta porta a un local que més endavant, adecentat, va servir per celebrar-hi claustres i exàmens. A finals dels vuitanta i primers noranta allò era una cofurna plena de trastos i andròmines dels antics usuaris d'aquelles estances. La Maria Luisa va voler ensenyar-me les rates i explicar-me les pràctiques que feia amb elles. Les rates feien l'aprenentage de Skinner i rebien com a premi de la seva conducta exitosa uns "lacasitos".

Jo, mentre donava voltes al terrat de casa, vaig recordar-me de les rates de les Pràctiques de Psicologia, vaig pensar: dono voltes a la gàbia, però no em toquen "lacasitos".

Salvador Codina Llamola