SIGUEU PARTICIPATIUS, AFEGIU NOUS TÍTOLS I, SOBRETOT, CUIDEU-VOS
Montgat 14 de març, primer dia de confinamet

Jaume Carbonell Sebarroja



CORONAVIRUS

La Xina queda molt lluny. Ens ho miràvem amb molta distància, encuriosits davant del televisor, com una de tantes desgràcies que passen a l´altra banda del món. Més endavant, l´epidèmia va arribar a Itàlia, i encara quedaba lluny. Fins hi tot quan va a instal-larse a Madrid, Vitòria i la Rioja varem pensar que es tractava d´uns focus molt localitzats, i que la cosa no s´escamparia gaire. Almenys, aquesta va ser la meva percepció: no tenia clar que aquest virus vola i es propaga a tanta velocitat.

Tot semblava indicar que en aquí la cosa estava contralada i que podíem seguir fent vida normal. Però ja hi havia gent que, presa del pànic o amb una responsabilitat intuitiva -perquè sabien llegir la situació italiana- ja et dien: "Jo no vaig a cap espai tancat amb molta gent". Altres, més descreguts, amb certa inconsciència justificada davant d´un fenòmen tan desconegut com aquest, relativitzavem la magnitud de la tragèdia que se´ns acostava i tractavem de mantenir la nostra agenda. De mica en mica, s´anàven suspenen tots els cursos, actes i tota mena d´esdeveniments. Tot anava molt ràpid i vivies els primers compasos amb cert desconcert, doncs el procés de conscienciació –tot és un procés- és lent. Pensaves que no podries fer això però que encara et quedaven alternatives per fer allò altre. Ben aviat es van esvair totes les opcions alternatives. Tot quedaba suspés. Tothom a casa com a mesura preventiva. Feia una mica de por. Ara es comencen a sentir veus crítiques sobre la falta d´anticipació, del posicionament oficial massa tou i tranquilitzador. Però moltes persones varem acudir a la manifestació del 8-M sense cap mena de problema. I d´això només fa quatre dies.

Començava la quarentena, l´aillament, per evitar el contagi que s´estenia de forma alarmant. Em va costar un parell de dies resituar-me i adaptar-me a la nova situació, enganxat contínuament a les notícies que, en poc temps, anaven comunicant noves mesures. Fins avui, en que Pedro Sánchez, després d´un dels consells de ministres més llargs i controvertits de la història, ha anunciat l´estat d´alarma amb un paquet de mesures a hores d´ara prou conegudes. Sense entrar al fons de la qüestió, i a tall anecdòtic, sorprèn que es mantinguin obertes les esglésies i les perruqueries
.
Tot nou fenòmen imprevisible -i cada vegada sovintegen més-, com ja va passar amb el Glòria, construeixen el seu propi llenguatge. En el cas del coronavirus s´han pronunciat un parell de paraules que fan bastant de respecte: pandèmia i estat d´alarma. Però n´hi d´altres, noves i velles, igualment significatives: quarantena, confinació, aillament, tancada de país, allunyament, excepcionaitat, evidències científiques, prevenció, col-lapse sanitari, distància social, autoprotecció, responsabilitat, solidaritat, restriccions de mobilitat, sacrificis, estratègies de contenció per eliminar la transmissió del virus, grups de risc,…. També hem aprés alguna cosa sobre les epidèmies i sobre l´importància d´evitar les corves que s´enfilen cap amunt en poc temps. Si, sempre és millor l´horizontalitat que la verticalitat.

Avui he caminat des de casa a l´Ajuntament de Montgat, un trajecte de deu minuts, i no m´he trobat una sola ànima. Mai, que jo recordi, s´havien vist carrers i places tan buides. Als supermercats hi ha de tot: gent que avança a cops de colze per omplir els seus carros, tot buidant prestatgeries de manera compulsiva, tal com si comencès la guerra, i persones que fan la compra habitual, respectant les distàncies, amb posat seriós però tranquil. En aquests esdeveniments -i el que queda per veure- es posa de manifest el millor i el pitjor de la condició humana: gent solidària que s´ofereix per cuidar infants i persones majors, i voluntariat que hi dedica hores i hores per ajudar als més desvalguts. Capítol apart mereix la professionalitat i dedicació del personal sanitari. Però també hi ha persones que, en nom d´una llibertat individual mal entesa –"en a mi ningú m´ha de dir el què he de fer i faig el que em rota",- es comporta de manera ignorant i irresponsable. Es continuen saludant com si segueixen organitzant "botellons" o s´escapen el cap de setmana a la segona residència. Mar o muntanya, per respirar aires més purs. Com a la vinya del Senyor, hi ha de tot.

Què farem aquets 15 dies -com a mínim- confinats a casa? Uff, es poden fer tantes coses! Hi ha qui ho aprofitarà per fer neteja d´armaris, revisar papers i tot el que tenim a l´ordinador, clasificar i eliminar dotografies o per fer aquells arreglos que sempre ens queden pendents. Hi ha qui seguirà minut a minut enganxat a les notícies de la ràdio, la televisió i al mòbil, i als nombrosos missatges dels grups de whatsapp on, de tant ent tant, arriben ocurrències prou divertides. Altres persones tractaran de desconnectar, perquè per raons de salut psicològica, saben que no és recomanable la sobresaturació informativa. Podem tornar a utilizar el telèfon per tenir llargues converses. També disposarem de l´oportunitat de provar de fer aquella recepte culinària que les presses ens ho impedien o per seguir una dieta més equilibrada. I podrem seguir un munt de sèries, pelis i documentals, i consultar una gran quantitat de revistes, museus virtuals i altres recursos culturals que s´ofereixen gratuïtament. Ah, i llegirem aquells llibres que tenim pendents o d´altres que haurem demanat a la biblioteca o, que si ens afanyem, encara podrem adquirir a la llibreria. Quina bona notícia seria que durant aquets 15 dies augmentés el nivell lector del país i que, almenys, les editorials i les llibreries en sortissin beneficiades! Optimisme històric.

Disposem d´altres possibilitats: escoltar música i convertir el menjador amb una pista de ball, incrementar els exercicis de manteniment o enfosquir qualsevol estança, col-locar un parell d´espelmes i lliurar-nos a una llarga meditació fins aconseguir el nirvana. O podem fer el de sempre, però més lentament: dormint més, cuinant més pacientment i amb més ingredients, contemplant des de la terrassa com van canviant els colors del mar i de la natura i, els més urbanites, tafanejant el que fa el veí o la veïna, tal com es fa a "La ventana indiscreta" d´Alfred Hitchock. I sinó, limitar-nos a mirar el sostre i a no fer res, restant en silenci: un nou aprenentatge. Són temps per fer buillir la imaginació i la creativitat, per distreure la tregèdia amb una mica d´humor.

Ah, i els que tinguin criatures, com que tampoc poden sortir, hauran de fer l´escola a casa, tractant d´improvisar tota mena de recursos per convertir la llar en ambients d´aprenentatge a tots els racons o bé en un parc temàtic, on es combini el joc amb les manualitats, el repertori de contes amb les pelis i els videojocs, l´activitat física amb la música. Ara bé, caldrà anar en compte amb l´ús d´ordinadors, consoles i teclats, perquè la factura puja. La jornada és llarga i hi haurà temps per tot. I caldrà tenir molta paciència, perquè mai faltarà aquesta queixa: "Papa, m´avorreixo", o aquesta demanda: "Mama, a què podem jugar?". Diuen que l´avorriment també és molt educatiu.

No es pot sortir al carrer però si es pot treure el ap als balcons, als terrats i a les finestres. A partir d´ara, aquests seran els espais públics compartits, de festa, de felicitat, de comunicació, de resistència i de salvació. Seria interessant crear per barris una plataforma de mùsics i cantants per tal de convocar diàriament les "balconades musicals". Un dia agrairem, com ja avui ja s´ha començat a fer, amb aplaudiments i amb cacerolada, la feina heroica dels professionals de la sanitat. Un altre dia sonarà l´"Himne a l´alegria", i altres dies entonarem el "Bella Ciao", "Imagine", "Boig per tu", "Camins" i altres cants a la vida. I cridarem consignes sobre el que ens agrada i el que no ens agrada, i alçarem la veu per cridar ben fort: "Con el pueblo unido, el coronavirus será vencido".

És possible que la cosa s´allargui i haguem de celebrar també el diumenge de Rams tancats a casa. Si fos així, aquest dia sortirem tots plegats a l´exterior de les nostres llars amb les escombres i altres estris de cuina i picarem ben fort al terra mentre llencen Hosannes als científics que estan investigant la vacuna del coronavirus. Soc relativament optimista i m´agradaria pensar que el nostre alliberament casolà coincidirà amb el diumenge de Pascua i que, l´endemà, familiars i amics ens podrem juntar per prendre la mona.

Quan tornem a la normalitat seria bo que algunes mesures excepcionals, continuessin vigents. Una d´elles podria ser la nacionalització de tota la sanitat: ja n´hi ha prou de finançar amb diners públics la xarxa privada sanitària que a Catalunya representa al voltant del 70%. L´altra, podria ser mantenir en molts casos, encara que sigui de manera parcial, el teletreball, perquè representa una disminució de la mobilitat i de la contaminació -per allò del desenvolupament sostenible i el decreixement-, i també un estalvi d´un parell d´hores de desplaçament promig per persona. Quasi res.

D´altra banda, seria bo que aquest retorn a la normalitat fos lent, mantenint alguns dels hàbits de la nova forma de vida confinada, més familiar, humanitzada i de major qualitat. No cal apretar l´accelerador, reprogramar gaires coses, ni obsessionar-se per recuperar el temps perdut. Cal passar pàgina i anar vivint amb tranquil-litat. I, sobretot, per raons òbvies de saludable prevenció, cal evitar les grans aglomeracions. Per això, competicions com la Lliga de Futbol, s´hauríen de donar per acabades, mantenint la classificació actual, amb el Barça campió i l´Espanyol a segona. Ah, i a les escoles i universitats, sobretot, que desaparegui la pressió sobre el que cal recuperar i sobre les avaluacions pendents. A les criatures, i a les seves mares i pares, ja se´ls hi han demanat masses sacrificis. Mesures excepcionals com les que s´han pres cal compensar-les, també, amb mesures educatives excepcionals. I una d´elles podria ser l´aprovat general. No seria la primera vegada que s´aplica a la universitat.

Editors, novel-listes, assagistes i autores de tota mena ja estan esperant que arribi la calor i hagi passat el coronavirus per publicar les seves reflexions i ocurrències al voltant d´aquest fenòmen. Tal com fa molt temps es va fer amb la peste i el cólera. Els títols podríen ser molt diversos. En aquí en van alguns: "La doctrina del xoc i el coronavirus"; "On és l´orígen: entre la Xina i els Estats Units"; "Què hem aprés del coronavirus?"; "El amor en tiempos del coronavirus"; "Mort a Milà", una rèplica en català de la "Mort a Venècia" de Thomas Mann; "El nou ordre mundial després del Covid-19"; "El coronavirus amaga el virus de la Corona"; "La gran desfeta econòmica"; La "Els efectes del neoliberalisme i de les retallades en el col-lapse sanitari"; "Per què jo no he agafat el Covid-19?"; "Autosegrestats a casa"; "Vam arribar-hi a temps?"; "El coronavirus i l´augment de les desigualtats"; "Suspensió general"; El confinament de Catalunya, un nou intent frustrat d´avançar cap a la independència"; "El Covid-19 i la lluita de classes"; "Elogio de la lentitud" (segona part); "El misteri del paper higiènic"; "Mesures suficients o insuficients?"; " I tu, què has fet pel coronavirus?"; "Educar en temps de coronavidus"; "El Covid-19 ha estat l´espurna, les causes de la crisi són estructurals"; "La quarentena en temps de Quaresma. O quan les restriccions no són alimentàries sinó de mobilitat"; "Guanyadors i perdedors deprés del Covid-19"; "A quin país em va agafar el coronavidus?"; "Quan les fronteres són per la ciutadania europea"; "El cost i la factura del Covid-19"; "Científics i polítics: raons d´un desencontre"; "Aguantarà en el futur el nostre sistema sanitari?"; "Les millor imatges i els millors acudits al voltant del coronavirus".

Sigueu participatius, afegiu nous títols i, sobretot, cuideu-vos.

Montgat 14 de març, primer dia de confinamet

Jaume Carbonell Sebarroja