ELS BALCONS HAN TRENCAT AQUESTS DIES LA PRIVACITAT DE LES VIDES ANÒNIMES PER TEIXIR XARXES DE SUPORT MUTU

Jaume Carbonell Sebarroja

LA MÀGIA DELS BALCONS

Una nena petita asseguda al terra del balcó que hi al davant de casa, quan encara no són les vuit, comença a aplaudir amb força. Quines ganes deu tenir de desfogar-se! Quan és l´hora en punt s´hi sumen molts veïns i veïnes. És l´homenatge diari que es fa al personal sanitari, convertits en els herois d´aquesta llarga i agressiva pandèmia. Els aplaudiments, amb prou ressonància, duren cinc minuts. A vegades, també s´hi afegeix la policia municipal, tocant el clàxon, si la ronda els hi coincideix pel nostre barri.

A les nou de la nit tornem a sortir als balcons i a les terrasses. Aquesta cop la música és la protagonista. El meu veí, en Pol, toca la gralla. A la mateixa hora també ho fan en altres indrets tots els membres de la Coordinadora de grallers de Catalunya. Els pisos s´il-luminen de nou, amb llums que fan pampallugues, s´activa la llanterna d´alguns mòbils i a vegades, al final, fins i tot es llença algun coet. Hi ha qui palmeja al so de la melodia, qui balla o qui resta totament estàtic. Una mare sempre apareix amb el seu bébé en braços. De tant en tant, quan les dues nenes del pis de dalt, la Leyre i la Dafne, perden la vergonya acompanyen al Pol des del piano i el baix elèctric. La música, en aquestes circunstàncies és un bàlsam i, sens dubte, té efectes terapeùtics gens menypreables. En Pol sempre es despedeix amb el "Passi-ho-Bé", la popular canço que la Trinca va incorporar amb gran èxit al seu álbum "Festa Major", el 1970, i que tothom acompanya.

Ens acomiadem amb un sonor "bona nit", ens saludem des de la distància i ens llencem petons. Abans, no ho havíem fet mai. Entremig, es trenen algunes converses entre persones que fins alehores no es coneixien gaire i que tot just ens saludavem: "Voleu que us vagi a comprar alguna cosa?"; "Necessiteu mascaretes… En a mi me´n sobra una"; "Li agrada l´empanadilla…. Després li donaré un troç per provar-la". "Vosté que està sola, necessita qualsevol cosa?" Hi ha joves que en algunes escales s´organitzen per anar a fer la compra a la gent gran. S´intercanvien productes i favors.

Ja és negra nit, i la gent es reclou a l´interior. És l´hora del sopar. O ves a saber, potser de continuar els exercicis o el que s´estava fent. Es fan tantes coses diferents aquests dies!

Sembla, talment, que retrocedissim en el temps per recuperar l´esperit comunitari d´altres èpoques, quan els infants ens comunicàvem pels terrats i la gent gran petava la xerrada havent sopat, treient la cadira al carrer, al costat del seu portal.

Hi ha balcons amb cartells on apareix l´Arc de Sant Martí al bell mig, i a sota la consigna del confinament: "Jo em quedo a casa". En alguns s´hi van afegint altres lemes: "Gràcies sanitaris"; "Ànims"; "Tot anirà bé"; "Ens en sortirem´m,…" Són els mateixos textos que inspiren als infants a l´hora de dibuixar i pintar.

Mai havíem tret tant de profit als balcons, S´ocupen a les hores assolellades per conversar, llegir, escoltar música, relaxar-se o fer-hi el vermut. Per fer-hi el que sigui. I tampoc mai s´havíen observat en tant deteniment les garses, els pit-roigs o les merles, entre altres ocells que ens visiten. Pel que fa a les plantes, n´hi havia que semblaven mortes i rebroten de nou, afegint-se a l´esclat i alegria de la primavera. Aquests dies, l´olor de les flors s´intensifica. També el de la terra humiteteja dels textos després de les plujes intermitents.

Hi a qui té el privilegi de veure com van canviant els tons blaus, verds i blanquinosos de la mar, el reflex de la lluna plena sobre les aigues o els sincrònics cabussaments dels dofins que –oh, com canvia la natura!- s´acosten vora la platja. Però hi ha qui ha de conformar-se amb la panoràmica d´altres edificis més o menys lluits o grisencs I tothom, sempre que l´ull li ho permeti, pot gaudir d´un cel net, pur i clar com feia temps que no es veia."Sort del balcó". "Sort de la terrassa", diem als nostres familiars i amics quan ens intercanviem trucades i whatsapps
.
Els balcons han trencat aquests dies la privacitat de les vides anònimes per teixir xarxes de suport mutu. S´han convertit en els espais públics de festa, de comunicació, de felicitat, de resistència i de salvació. Què en quedarà quan s´acabi tot això de la màgia de les balconades? I quins records, al cap d´uns anys, en guardarem nosaltres i les criatures? Hi ha coses que no s´obliden, però els essérs humans també tenim una gran capacitat de passar pàgina. Ves a saber. Memòria i desmemòria, tot s´hi barreja, la paradoxa que ens aboca a un futur incert, molt incert.

A mitjants d'abril.

Jaume Carbonell Sebarroja