LA GENT GRAN, EL COL-LECTIU MÉS COLPEJAT PER AQUESTA CRUEL PANDÈMIA

Jaume Carbonell Sebarroja

GENT GRAN: UNA VIDA DURA I UNA MORT MOLT TRISTA

És la que ha tingut la gent gran, el col-lectiu més colpejat per aquesta cruel pandèmia, rodejada d´incerteses i de conseqüències imprevisibles en tots els ordres de la vida social. Segons fonts de l´Ajuntament de Montgat en aquest municipi han mort 14 persones, unes quantes a la residència Sant Cebrià de Tiana, si bé no es comptabilitzen les morts registrades a hospitals com el de Can Ruti o a altres centres més llunyans. Les xifres -sempre en data del 10 de maig- s´han d´agafar en pinces. La persona més jove tenia 57 anys, la resta es situava entre entre els setenta i més enllà dels noranta. A hores d´ara la xifa total de defuncions a Catalunya s´eleva a 11.109. La taxa de positius confirmats a Montgat es situa en 64,86 per cada 10.000 habitants, una xifra intermitja entre les àrees sanitàries menys afectades -Terres de l´Ebre (12) i Camp de Taragona (17)- i les més afectades -Catalunya Central (101,1) i Barcelona ciutat (100,6)
.
Una bona part de les morts han tingut lloc a les residències. Si, la pandèmia ha agafat desprevingut al sistema sanitari, afectat per les retallades i les privatitzacions de fa uns anys, el grau d´abandonament i d´improvisació encara ha tingut una major incidència a les residències, amb falta de material i personal, traslladant a vegades a la gent a altres llocs i amb un aïllament molt sever. Però el problema més greu és com es gestionen i com es controlen pels poders públics -Ajuntaments i Generalitat- aquestes residències. El cas de la de Tiana, àmpliament comentat en aquest mateix portal de Montgat-net, que a hores d´ara s´està invstigant, és un exemple il-lustratiu d´aquest panorama. Convé reconèixer, però, que també hi ha ha hagut exemples de molt bones pràctiques. En qualsevol cas és evident que, quan arribi la "nova normalitat", en el marc del pla de reconstrucció nacional, caldrà revisar a fons el model d´aquestes residències, així com la política assistencial a una població cada vegada més envellida i amb una de les esperances de vida més elevades del món.

Més enllà de les mancances que cal corregir i de les estadístiques -perquè al darrera de cada número hi ha persones amb la seva pròpia història- voldria recordar i posar en valor aquesta generació que se´n va, sobretot la que ja ha complert els vuitanta. Algunes d´aquestes persones eren infants a la la Guerra Civil -un conflicte que va deixar unes 500.000 víctimes- i moltes d´elles mai van oblidar les corregudes als refugis, a les estacions de metro o als soterranis dels edificis per protegir-se dels bombardeigs, les cartilles de racionament o la pèrdua d´algun familiar. Altres van nèixer a la primera postguerra, enmig de la foscor de la dictadura franquista, del silenci imposat als vençuts i d´una austeritat econòmica on calia apretar-se el cinturó. Van tenir que esforçar-se molt per tirar endavat la família, amb una gran quantitat d´emigrants a l´estranger i d´immigrants de diverses Comunitats Autònomes a Catalunya per trobar-hi una feina. Moltes d´aquestes persones no van poder anar a l´escola -menys les dones que els homes- i algunes van aprendre a llegir i escriure molt més tard en una escola d´adults. I poques, molt poques, van acabar els estudis secundaris i van entrar a la universitat.

És la generació que va començar a col-locar-se -les dones es quedaven sovint a casa- a les grans fàbriques -, una bon grapat de les quals van tancar abans d´acabar el segle. Eren els temps dels inicis ferotges de la globalització, on les indùstries s´anaven deslocalitzant i avui en paguem les conseqüències. És la gent que va fer moltes hores extres, que va lluitar, exposant-se a ser acomiadats de la feina i a ser detinguts i empresonats, per aconseguir unes condicions de treball dignes i la recuperació de la democràcia
.
Després d´una vida de molta lluita personal i col-lectiva, després de tants esforços i sacrificis, se´ls priva d´una mort digna. Moren en la soledat més absoluta. Sense sentir l´escalf de la mà de la seva parella o d´un fill, sense poder rebre la rialla o l´abraçada d´un net. Sense poder pronunciar ni escoltar un mot de comiat. Només amb un gest amable de l´infermera de torn, amb molt de dolor i unes quantes llàgrime. En la solitut més descarnada, sense cap acompanyament dels seus éssers estimats.

Algú m´explicava que el seu pare, des de que era a la residència, feia més de quatre anys, rebia la visita diària de la seva muller, que no el va deixar sol ni un dia, ni al dinar de Nadal. I ara feia un mes que no l´havia pogut veure. Com s´ha viure aquesta mort? Han pogut arribar a entendre aquest desamparament? Quins poden haver estat els seus pensaments? I amb quin sofriment i quina tristesa ho han de viure els seus familiars! Els rituals de comiat hauran d´esperar, sobretot, si se´ls hi vol tributar l´homenatge que es mereixen, amb la màxima gent.

La gent gran, encara que sigui dur reconeixe-ho, és un col-lectiu que fa nosa al sistema capitalista, perquè és improductiu i ja no serveix per tirar endavant l´economia. I ara encara és més incòmode, perquè és "un col.lectiu de risc". Se li ha penjat aquesta etiqueta, que els hi ha caigut com una llosa: la seva protecció suposa apartar-los. Alguns governants i mitjans de comunicació l´han tractat amb un cert menypreu. S´han sentit frases com aquestes: "Han de ser els l´últims en sortir". "Els vells quiets a casa". I d´altres encara menys afortunades. Alguns fanàtics ultraliberals no han tardat gaire a demanar sense embuts l´eliminació maltusiana dels més dèbils. Un vice-governador dels Estats Units va declarar: "El avis haurien de sacrificar-se i deixar-se morir per salvar l´economia" (Dan Patrick, vicegobernador de Texas, El Mundo, 24 marzo 2020)
.
Una cosa és que la gent gran necessiti més atenció, però l´altra ben diferent és que no sigui tractada com una ciutadania amb tots els seus drets, sense caure en actituds paternalistes o de desdeny, al considerar-los persones inútils, ja amortitzades.

No caldria tenir una cura especial dels infants i de la gent major, els que celebren l´inici de la vida amb una bona educació i els que mereixen una vida digne, abans i en el moment de la mort? A més, malgrat les xacres i les arrugues, en la vellesa hi ha molta bellesa i, sobretot, molta saviesa i experiència. En les civilitzacions primitives, i encara avui en algunes comunitats dels països en molts sentits mal anomenats subdesenvolupats, les persones ancianes gaudeixen d´un respecte i d´un poder simbòlic important: són consultades i escoltades, i els seus consells són molt ben rebuts. A les nostres societats modernes, en canvi, tractem d´apartar-los i marginar-los, privant-los del contacte amb persones d´altres generacions, llevat dels familiars. Però cal recordar que hi ha ancians que no tenen ningú que els visiti.

Ara bé, una cosa és el lloc que el sistema capitalista reserva per a la gent gran i altra cosa ben diferent és la sensibilitat i els esforços de moltes persones per mantenir les millors tradicions d´atenció a als seus pares-mares i avis-àvies, procurant mantenir-los el més actius possible. Em refereixo a l´amor i a la cura de les seves filles i fills a les seves pròpies llars. A la vocació i professionalitat del personal -altament precaritzat- a moltes residències, com també hem vist aquests dies. I a l´acompanyament que s´està fent des de molts municipis a les persones majors que viuen soles. Cal destacar, en aquest sentit, la tasca lloable que porten a terme les treballadores socials de Montgat, amb la col-laboració d´una dotzena de voluntàries. Cada dos dies truquen a una cinquantena de persones que viuen soles, parlen una estona amb elles, els hi fan la compra, els hi porten els medicaments i els hi cobreixen altres necessitats. El voluntariat s´ha abocat amb moltes altres accions i les mostres de solidaritat són nombroses
.
És evident que després d´aquest malson, on s´han vist les mancances i la fragililat en el camp de la recerca, de la sanitat pública i i de la gent gran, caldrà revisar i modificar a fons aquestes polítiques, i d´una manera especial la concepció i el model de gestió i control públic de les residències. Aquest col-lectiu ha d´estar més ben atès, per descomptat. Però amb això no h´hi ha prou. Caldria, també, donar-li en aquesta generació l´oportunitat de gaudir d´una major acompanyament, qualitat de vida i felicitat; i el contacte intergeneracional, més enllà del nucli familiar, és una de les oportunitats per aconseguir-ho.

Històricament, quasi sempre les persones de diferents edats han conviscut en espais comuns, on les relacions socials i els aprentatges mutus fluien de manera natural. Però, com deia abans, sembla que amb la modernitat tot això s´ha trencat i s´han anat organitzant guetos en funció de l´edat. Tot s´especialitza i es tanca dins del seu grup d´iguals. Els guetos poden ser socials, lingüistics i culturals. També generacionals. Cal preguntar-se no només que és guanya amb aquestes agrupacios diferenciades sinó també que s´hi perd.

Hi ha experiències, malauradament massa escasses, de convivència intergeneracional molt beneficioses per a infants, joves i grans. Vet aquí alguns exemples. Alumnes de diferents nivells van a les residències on reben clases particulars de lectura, de llengües, d´art o d´història oral. O persones majors que, quan el seu estat de salut ho permet, fan al mateix desplaçant-se a les escoles. S´organitzen encontres entre joves i gent gran per intercanviar i comentar vivències, lectures, fotografies i diversos objectes. Es crean corals i orquestes amb les diverses franges d´edat. S´organitzen grups de consultors d´ancians per l´assessorament de diverses iniciatives i projectes. Es construeixen residències al costat d´escoles bressol, i això permet poder compartir entre petits i grans moments com l´esmorçar, l´hora del contecontes i algunes festes i celebracions. Els vincles que s´estableixen en aquests casos són d´una força extaordinària, amb vivéncies emocionals i culturals de gran calat. ¡Poden arribar a aprendre tant els uns dels altres!

Quan arribin temps millors seria bo organitzar un homenatge en aquesta generació que tant ha patit i tant ha donat. Perquè la seva mort solitària es converteixi en una celebració de la vida: pels que ens han deixat i per tants altres que s´han recuperat gràcies a la ciència i a la bona feina de personal sanitari. I cal posar la mirada llarga, amb els recursos que calguin, per protegir, acompanyar i millorar la vida, cada dia més llarga, d´aquestes persones majors que segueixen a casa o viuen en residències. Que el desconfinament, vagi més enllà de la pandèmia, i els hi permeti tenir una vida i una mort dignes.
A principis de maig

Jaume Carbonell Sebarroja