"GOIG SENSE ALEGRIA"

Maria Altisent






Hem acabat el confinament?

El coronavirus continua fent de les seves, però nosaltres fa uns dies que estem desconfinats... Ha estat un "goig sense alegria" que diu la gent del meu poble. Per allà, per les TERRES de PONENT venen maldades i l'ambient és tens i enrabiat. Jo hi sóc de de fa uns 20 dies i semblava que anàvem recuperant, de manera resignada, una certa sensació de vida normal i habitual... Ara tot torna a estar trasbalsat.

El SEGRIÀ és el mot més repetit i escoltat aquests dies als mitjans, si es parla de coronavirus. I es parla d'aquest indret lleidatà com si fos un lloc maleït quan la gent, en el temps de confinament, no ha fet res més que allò que s'ha fet a qualsevol altre indret. Però ara s´hi afegeixen altres mots amb valors perversos: fruita, temporers, mà d'obra, sense papers... Tot ja hi era abans sense l'interès que ara té perquè fa de cap de turc d'una situació que, més que mai, no entenem ni ens expliquen de manera entenedora.

Fa dies, massa dies ja, que tinc la sensació de viure el caos barrejat amb altres sensacions i vivències que el fan més caòtic, si pot ser. Fa dies, massa dies que no entenc on som ni cap on ens porten. Em fa mal pensar que he perdut el meu sentit d'orientació que sempre va guiat per la meva llibertat i la meva seguretat. Només parlo de llibertat individual. Ni aquesta penso que es manté ara mateix. Em sento titella i lligada a un fil que no sé qui me'l maneja.

El desencís, la decepció em fan parlar amb aquesta càrrega tan poc optimista. En molts moments arribo a dir-me que m'estan robant. El meu temps sempre he precisat i defensant que només és meu, i ara me'l roben! La confusió em fa dir que no sé què puc fer, ni quan , ni amb qui, ni on, ni de quina manera... Jo estic en un moment personal que té el luxe de definir-se com a propi i només meu. Doncs, no! Resulta que ara em roben el meu temps i fa molts dies, massa dies que dura i ara se'ns repeteix que qui sap fins a quan i que allò més dur encara no ha arribat! Com pot ser? On som? La meva resposta avui encara és som al caos!

El dia que vaig tornar a agafar el cotxe per primer cop i vaig repertir aquesta ruta meva tan coneguda cap a Lleida, em vaig emocionar comprovant que el meu temps me l'han robat i que la natura va fent, contra tot i contra el virus, el seu camí i al seu temps puntual, precís, meticulós, exacte. Quina enveja! Vaig deixar els camps que apuntaven un tímid color verd sense ruelles encara, perquè era a começament de la primavera i quan els torno a veure ja han canviat tot el color i són marronosos i amb els fruits granats... És estiu i tots els fruits del camp estan a punt de collir i recollir. Ha passat un temps que jo no he viscut al ritme de la natura que conec i entenc. M'han robat!

Aquestes reflexions són diferents de les primeres d'aquest temps que anomenem del coronavirus. Ara ja no són només dubtes allò que roda pel meu cap. Hi han entrat lladres que no fan soroll ni sé si marxaran mai més perquè ja n'arriben uns altres que em temo que són els primers dels següents...! Diuen que encara ha d'arribar el temps pitjor!... Cap on anem?

Tanco tot repetint: desencís, decepció, caos, confusió ... i ara, lladres! ... I encara no ha arribat allò que serà pitjor... !!!

Maria ALTISENT