Comentari del llibre Fugir era el més bell que teníem de Marta Marín-Dòmine.

L'Exili, una manera de viure?
Un llibre que costa de definir, on el fet narratiu no importa. Què pretén l'autora quan ens endinsem en la seva lectura, un llibre de memòries un homenatge, un dietari, on t'hi perds i t'hi tornes a trobar amb l'exili com a punt final sense sortida.

Cadascuna de les frases que va agafant donaria peu a reflexions profundes, no solament pel que diu sinó per com ho diu i a partir d'elles, recula, torna i avança de nou, usant metàfores ,imatges i associant idees sense saber si hem avançat el punt de sortida o continuem cap a la fi del llibre.

Sobre aquesta lectura voleien diferents pensaments; sobre el difícil arrelament tant de l'avi com del pare, sobre si 'exili s'hereta, sobre la sensació dels que emigren, la tristor i l'angoixa. També sobre les herències, l'herència de la por que et deixa un sabor agredolç. Sobre com sobreviure a l'exili després d'errar per llocs físics i mentals.

Sobre com el passat violent deixa una empremta profunda en la vida de les persones.
Tant profunda que ha hagut de passar tota una generació, fins que nets i netes són ara els qui comencen a recuperar la memòria dels avis.

L'obra parteix de la seva memòria personal fins a la memòria col·lectiva. L'autora sempre fa el possible per conèixer i relacionar-se amb gent exiliada. El paral·lelisme entre el Born i a la seva estada al Canadà.

En una de les moltes entrevistes que li van fer comentava: ....... No podia llegir les memòries del meu pare sense emocionar-me. Però un dia me les vaig endur a Toronto i vaig poder llegir-les. Vaig necessitar 6.000 quilòmetres. Llegir el que havia escrit el pare va ser difícil, però quan ho vaig fer no me'n volia despendre.

Com qui gosa baixar a les catacumbes del seu jo per descobrir de què estan fetes les columnes que el sostenen, materials dipositats per experiències alienes, restes de triomfs o de naufragis dels quals ni som conscients.

Oriol de Planell
abril del 2024