Comentari del llibre MEMÒRIA DELS MORTS de Teresa Pàmies

Ciutat de Balaguer tardor del 1978

"... els morts no tenen fred ni calor, ni olfacte, ni tracte, ni set ni gana. Els morts només tenen memòria". Aquesta frase que l'autora la va inserint en molts moments de la narració i la fa servir per acabar la narració ens porta al tema principal de la novel.la: la memòria, la seva complexitat, el pas del temps, la vida i la mort ... La memòria dels morts que com diu Pàmies es manifesta sense gesticulacions ni interrupcions. La mort ho simplifica tot.
"Quan els vius ens recorden ho fan condicionats pel remordiment" diu la mare morta. La novel.la s'inicia amb una conversa metafòrica intima de la filla de 60 anys amb la seva mare que va morir quan en tenia 40 de manera tràgica i escull per tenir-la un lloc tan senzill com un pedrís del corriol d'esquena al riu en mig de la boira. Aquesta conversa que es dona 30 anys després de la mort de la mare li serveix a la filla per reviure vivències passades amb la seva mare i reflexionar sobre la importància de la relació afectiva entre mare i filla.
Altes converses amb persones i amigues de la infantesa li serveixen a l'autora per reviure records d' infantesa i joventut... per fer un retrat de la seva Balaguer natal i de la seva gent.
La pròpia autora–narradora-protagonista de la novel.la s'enfronta a la complexitat de la memòria, a la seva motxilla particular que la portarà a fer una autoreflexió de fets viscuts des de la seva infantesa fins a la seva edat madura. Vivències d'una generació que va conèixer la segona república, la segona guerra mundial, la guerra civil, el franquisme i l'inici de la democràcia. Fent servir el recurs de la conversa es veu com aquest fets històrics van repercutir a la vida col·lectiva i a la vida individual de cada persona, i ara a 60 anys la porten a reflexionar sobre l'amistat, la política, el feminisme, la guerra civil espanyola, l'exili, el primers anys de democràcia, tot plegat per fer un autoanàlisi del passat i comparar-lo amb el present.
És una novel.la escrita en primera persona, es podria definir com autobiogràfica però també podria ser fruit de la creació literària d'una escriptora com Teresa Pàmies, sigui com sigui, sembla que estiguis davant de fets reals que aporten veritat a la narració.
L'estil es directe, d'aparença senzill però molt ben construït. El vocabulari que utilitza es el propi de la zona on passa el relat, la ciutat de Balaguer. La lectura és fàcil i molt agradable encara que el contingut et faci pensar i reflexionar.
El llibre, es podria entendre com un homenatge a la mare, a les dones que van haver de viure una guerra, un exili ...
Com es diu a la contracoberta del llibre "... el resultat va ser una novel.la que convenç i trasbalsa, potser avui mes que mai "

Tònia Burguesa
Maig del 2024