Comentaris sobre el llibre de Sàndor Marai(1900-1989), L´última trobada.

Molt sovint a les sessions del club de lectura tenim visions diverses sobre el que llegim i justament aquest contrast d´opinions és el que fa que sigui especialment ric. Surts de la sessió amb molts més punts de vista dels que hi has entrat.
Aquesta vegada, però, diria que hi ha hagut una unanimitat total en dir que és un gran llibre, alta literatura, ens ha agradat molt.
L´argument és la trobada de dos vells amics (Henrik i Konrad) després de quaranta-dos anys de no veure´s i ho fan en el mateix lloc on s´havien vist l´última vegada. Hi ha un secret que l´Henrik vol esbrinar i que en Konrad no re sol. Per algunes de nosaltres sí que queda resolt per d´altres el final és més obert.
Més enllà de la trama pròpiament dita creiem que l´autor té ganes d´explicar-nos el que pensa sobre l´amistat, l´amor, la infidelitat. Hi ha molts moments que sembla que no llegeixis una novel·la sinó un assaig filosòfic sobre aquests grans temes permanents que l´ésser humà s´ha plantejat sempre. És introspectiu, reflexiu.
De fet encara que estigui plantejat com un diàleg en realitat és un monòleg de l´Henrik. Ens explica la relació amb en Konrad des de molt joves i ens fa saber com són les famílies de cadascun d´ells. La veu d´en Konrad la intuïm però gairebé no hi és. La diferència social entre ells dos és molt gran i això serà un gran escull en el manteniment de la relació d´amistat. Aquest és un dels subtemes que és permanent al llarg de tota la novel·la explicitat en múltiples situacions. Coincidim en dir que en el fons és una amistat tòxica en paraules d´avui. Hi ha un vincle malaltís. Hi ha una ambivalència entre amor i odi. Fins i tot hi podria haver una homosexualitat subjacent molt amagada.
L´amistat és concebuda com un atribut que només és aplicable als homes, l´amistat entre dones no existeix. El model de la relació entre les dones és la competència.
El tercer personatge és la Kristina, parella de l´Henrik. El Konrad i la Kristina comparteixen l'afició per la música i això els dona una comunió de sentiments que l´Henrik sap que ell n´és exclòs. És un triangle clàssic que acaba amb la fugida del Konrad després de l´escena clau de la cacera. La Kristina es quedarà al castell i l´Henrik anirà a viure a la casa del bosc fins que al cap de vuit anys es produirà la mort de la Kristina i ell retornarà al castell on rep al seu amic molts anys després. Ni la Kristina ni l´Henrik han fet cap pas per reconciliar-se. La venjança els paralitza.
Ens preguntem per què la Kristina s´ha casat amb en l´Henrik i no amb el Konrad i la resposta és bastant clara, segurament perquè li ofereix una vida més acomodada. D´ella no en sabem gaire res més.
En totes les reflexions sobre els fets que han anat succeint que són molts i molt diversos sempre hi ha una constant o una dicotomia permanent entre realitat i veritat. És com si a la veritat no hi acabéssim d´arribar mai, perquè per cadascú és diferent i l´autor fa que els lectors ens anem fent preguntes, ens interroga a nosaltres també. La tècnica narrativa és la descripció dels fets i al mateix temps la reflexió sobre els mateixos.
Algunes frases que exemplifiquen el to del llibre:
"Dels records només en puc parlar amb tu. Has tornat perquè no tenies cap altra elecció. Jo t´he esperat perquè no tenia cap altre elecció, perquè un secret com el que hi ha entre nosaltres té una força singular. Ha estat l´espera el que m´ha mantingut en vida. L´erotisme de l´amistat no necessita els cossos. L´amistat és la relació més noble, accepta els defectes. Érem com bessons".
Aquesta conversa o monòleg entre els dos personatges, passa quan l´imperi austro-hongarès ja està a les acaballes, el món que han viscut fineix i la seva existència també s´acaba, són vells.
Ens interessem per altres llibres escrits per Sàndor Marai i moltes de nosaltres n´hem llegit uns quants. Us els recomanem.
L´associació d´aquest autor amb l´Europa de començaments del XX de l´Stefan Sweig és unànime.

Roser Colomer Surós
Dimecres 15 d´abril de 2026