Crònica de la sessió de lectura del llibre El fino arte de crear monstruos de Silvana Vogt<

Crònica d'una sessió monstruosa

Era l'última sessió del curs i, com ja s'ha convertit en norma els darrers anys, va tenir una posada en escena estiuenca: fora de l'aula i acompanyada de coques, xocolata i cava. L'amfitriona tenia el marc preparat, amb les ombres del jardí ben estudiades, i si el debat no va començar puntual va ser perquè la confecció laberíntica de la comunitat, va fer perdre's a més d'un dels membres del club entre el jardí veïnal amb piscina i l'entrada "pel darrere". En qualsevol cas, el que veritablement feia diferent aquesta sessió era la presència, per primera vegada (almenys en els darrers vuit anys), de l'autora del llibre que ens proposàvem comentar: la Silvana Vogt, de qui el 2019 ja havíem llegit La mecànica de l'aigua. Dos llibres de temàtica i estil gairebé antagònics, escrits en dos idiomes diferents, però dels quals l'autora va dir que "poden llegir-se com la continuació l'un de l'altre: els dos personatges tenen noms que comencen amb V, i la Vera podria ser la Vidria molts anys després. De fet, en un capítol, al final de La mecànica de l'aigua, la noia fa companyia a l'Eliseu moribund i... 'li explica un conte llarg i dolç que comença amb el nom d'un poble i acaba amb un vent devastador'."
Inevitablement la pregunta sobre què és real i què no al llibre, apareix de seguida: "totes les catàstrofes són certes i, gràcies a Youtube i a Internet en general, arreu on vaig a fer club de lectura em trobo que molts lectors han buscat Morteros a Google i han trobat fotos de les inundacions i referències al tornado. [En aquest moment, algú busca i troba una foto aèria de tota la plana al voltant de Morteros inundada i el mòbil passa de mà en mà.] De fet, l'únic capítol que m'invento, el del gos submarinista, que és clarament una exageració, va resultar que era casi cert: quan aquest estiu passat vaig anar a Morteros, a presentar el llibre, em van explicar l'anècdota d'un gos que assenyalava el camí a gent que sortia a caminar, amb l'aigua fins a la cintura, per tal que no caiguessin als sots, que no es veien". Malgrat la contundència de les imatges i la seguretat de les afirmacions de la Silvana, la incredulitat es manté sobre alguns episodis:
–I l'escorpí com a mascota? –pregunta algú.
–D'aquest capítol el que és cert és que a mi em va picar un escorpí, però no a Morteros, sinó a Corrientes, on són tan habituals com aquí les... com es diuen? "cucarachas" ["paneroles", postil·la algú]. Al final, els escriptors aprofitem diverses vivències pròpies per, mesclant-les o explicant-les d'una altra manera, crear una altra realitat, és a dir: la ficció. Això per mi era molt important: jo no volia explicar la infància de la Silvana, perquè no interessa a ningú! El que veritablement compta, a l'hora d'escriure, és trobar una veu pròpia, que resulti creïble, per això en alguns moments queda molt clar que qui explica la història no és la nena, de 8 o 9 anys, que no podria parlar amb aquest vocabulari, sinó ella molt més endavant, ja d'adulta.
–I els paracaigudistes?– insisteix algú altre.
–L'anècdota és certa: jo hi era i puc corroborar-ho. El que ha passat, amb els anys, és que la gent de Morteros s'ha anat creant el seu propi relat i, ara, el que s'expliquen és que, en realitat, els dos paracaigudistes morts eren parella i que el que salta l'endemà del primer accident, crec que era la noia, en realitat no és que no se li obri el paracaigudes... sinó que no l'obre. Ves a saber! Sé que sona molt tràgic, però en realitat, tinc anècdotes lúgubres com per escriure dos llibres més! De vegades em diuen que tinc molta imaginació, però la realitat la supera amb escreix, us ho asseguro. Per això l'important era trobar el to, aconseguir una manera d'explicar-ho que no fos dramàtica, sinó còmica o innocent, perquè si a les desgràcies hi afegia un to tràgic, ningú no hagués arribat a la pàg. 20!
En aquest punt, queda clar que tots els presents han quedat sorpresos i, en bona mesura, fascinats amb el llibre. Estranyament, no hi ha veus discordants, sinó només ganes de subratllar moments, frases, girs inesperats i ganes de preguntar més anècdotes sobre la confecció de la novel·la, de la qual alguns dels presents saben que ha estat una aventura llarga: "m'hi he passat ben bé 15 o 16 anys! És veritat que l'escriptura de 'Vidria', la vaig aturar molt temps per escriure, en català, La mecànica de l'aigua, que és una història que se'm va imposar per la mort d'una persona propera... A més, al principi, jo no sabia que estava escrivint una novel·la: em vaig posar a explicar diferents historietes del meu passat per explicar a la gent d'aquí d'on venia, qui era jo, en realitat. És una història llarga, perquè jo vaig ser una nena errant: als 10 anys vaig marxar de Morteros per anar a viure a Santa Fe i allí era la nena del poble; als 14, la família es va traslladar a Corrientes, al nord d'Argentina, i allà era la noia de Santa Fe; i als 20 i pocs me'n vaig anar a estudiar a Buenos Aires i, allí, directament ja vaig perdre el nom, cosa que és molt pròpia dels porteños: els amics em deien "Corrientes", primer i, després, "Corri", com encara em diuen ara alguns. No va ser fins el 2002, al marxar d'Argentina, que em vaig adonar, quan la gent d'aquí em preguntava d'on era, que no podia dir que fos de Buenos Aires, que és el que tothom més o menys coneixia; però tampoc de Corrientes, ni de Santa Fe... i llavors, Morteros, amb totes les seves catàstrofes, em va tornar de cop. No va ser premeditat: tot el passat i totes les desgràcies em van retornar a la memòria i m'adonava que, a l'explicar-les, els oients flipaven i, com que no existia ni GoogleEarth, ni Youtube, no tenien les facilitats d'ara per anar a comprovar si Morteros existia. I, amb un nom així, molts es pensaven que m'ho inventava tot. Perquè Morteros té aquesta gràcia que, si parteixes el mot, en català, tens "mort + Eros", o sigui "amor a la mort"... clar: amb tot el que passa al llibre, semblava Macondo!".
L'aparició d'aquest celebèrrim nom va portar la inevitable referència al "realisme màgic", del qual El fino arte de crear monstruos sembla impregnat, segons apunta algun dels lectors: "què ho fa que els autors llatinoamericans siguin capaços de tanta inventiva?". Pregunta que l'escriptora ja s'esperava i que li permet exposar, breument, una teoria literària sorprenent: "això del 'realisme màgic' és un clixé europeu, en realitat com diu un altre escriptor molt important per mi, Rodrigo Fresán, el que fa García Márquez i tots els que l'han seguit és 'realisme il·lògic'... i jo casi que prefereixo dir-n'hi 'realisme real'. És que no ens inventem res, els escriptors d'allà! La realitat o la vida, si ho voleu, és tant més salvatge en tots els sentits!, que fins i tot condiciona la manera de relacionar-nos i, és clar, d'explicar-nos les coses. Per a una mentalitat europea, on tot està perfectament codificat i tot té una etiqueta, pot semblar màgic, però és que García Márquez no s'inventa res! Ni jo tampoc, ja ho heu vist: suposo que el que sorprèn és la naturalitat amb què s'expliquen fets que se surten de la normalitat. De fet, i això és important que ho expliqui, la novel·la s'articula a partir d'aquesta idea: el moment exacte en què algú, una ment, deixa de veure la realitat tal com és per veure-la com l'esborrany d'una possible història. Això és el que explica el títol: l'art de crear monstres és l'art d'explicar històries, o el moment monstruós en què alguna cosa que passa no la vius amb la intensitat que toca perquè una part del teu cervell està pensant: això seria una bona història, com m'ho faig per explicar-la? Tot plegat és molt boig".
Bocabadats pel discurs, els presents, que en volen més, lloen en aquest punt l'estil i la manera d'expressar alguns conceptes, com ara "las llanuras verticales" que, qui més qui menys, tothom havia subratllat com una troballa excepcional: "no sé com se'm va acudir –confessa l'autora– però és la prova definitiva que necessitava la distància per escriure tot això: a l'Argentina no cal que li expliqui a ningú què és "la llanura". Vivim en una d'immensa i els Andes queden molt lluny: l'any passat vam fer un viatge en cotxe des de Corrientes a Morteros, uns 700 km., i no vam veure ni un sol turó: totes les carreteres són rectes inacabables! Només les rotondes d'entrada a alguns pobles et feien moure el volant! I és clar: això aquí és inconcebible, fins i tot els llocs que s'anomenen planes tenen ondulacions i veus alguna serralada al fons! Tinc molt clar que a l'Argentina no hagués pogut escriure aquest llibre o, en tot cas, m'hauria sortit molt diferent". Una reflexió que, com és lògic, suscita un parell de preguntes dels oients:
–I no tenies por de què et diria la gent d'allà? Especialment els de Morteros, és clar; com et van rebre, ara que dius que hi vas anar? Feia molt que no hi anaves?
–No hi havia tornat mai més. Bé, en realitat sí, un cop: per la boda d'una de les nenes, que en realitat es diu Pao Tonini [la Pía Tonetti del llibre]. Però només va ser un dia, fa més de trenta anys. Crec que, si hi hagués tornat, no hauria pogut escriure el llibre: al marxar amb 10 anys, vaig congelar els records i els he mantingut intactes tot aquest temps. Els que es van quedar a Morteros, tots els protagonistes menys la Vidria, han fet i refet i explicat i reexplicat totes aquestes històries mil cops, l'han transmès de generació en generació. De fet, això va ser una de les coses més boniques que em van passar: la primera xerrada que vaig fer allà va ser en una mena d'escola preuniversitària, un Magisteri, i per tant tots els assistents, menys les professores, eren nois i noies de vint-i-pocs anys, que no havien viscut el tornado ni les inundacions... Per ells eren la típica batalleta que els pares i els avis no es cansen d'explicar: al trobar-ho per escrit, en un llibre, d'una autora de fora (per ells sóc de fora, és clar!), de sobre adquiria categoria d'història real, certa, casi mítica. Estaven en xoc, pràcticament. No estava preparada per aquests lectors. Els altres no em preocupaven: sabia que em podien dir que al cine no hi va morir ningú (i m'ho van dir!), però és fàcil justificar que es tractava d'una llicència poètica, té molt més ganxo si hi moren 33 espectadors, que no és un número qualsevol. En realitat, havien suspès la funció, aquell dia. Però com que jo conec els codis argentins, sabia que aquesta petita falsedat no suposaria cap problema: quan jo escrivia, el que em feia veritablement por era com reaccionaria el públic d'aquí, el català o espanyol. No estava segura que, per més García Márquez que haguessin llegit, entenguessin el meu codi. Només quan vaig llegir un llibre d'una escriptora argentina de Jujuy, la Salomé Esper, titulat La segunda venida de Hilda Bustamante, que havia publicat una editorial espanyola [Sigilo], vaig creure que potser sí que algú podia entendre la meva proposta. La tornada al poble va ser meravellosa: em van fer ciutadana il·lustre i tot!".
El títol honorífic fa pensar en més d'un dels lectors en la pel·lícula, argentina, d'aquest nom, on el protagonista, que ha rebut el Premi Nobel, no és precisament ben rebut pels seus conciutadans. Tot el contrari de l'experiència de la Silvana, que explica el seu retorn amb una emoció que, de retop, en fa aflorar una altra que sorprèn tothom: una de les lectores exposa, amb tremolor a la veu, el seu passat argentí. Filla d'exiliats, va néixer a Buenos Aires i hi va fer-hi bona part de l'escolarització; no va trepitjar la Península Ibèrica, per primer cop, fins que era quasi una adolescent i no va tornar a l'Argentina fins passats ben bé 50 anys. La revelació deixa tothom amb la boca oberta: és una història paral·lela a la de la Vidria, sense catàstrofes, però amb el mateix sentiment de desarrelament, la mateixa intensitat en la tornada, en la visita a l'escola del barri d'Almagro on havia après a llegir . En definitiva, una vida de canvis absoluts i brutals, inimaginables per a la majoria dels presents, per a qui marxar de casa no va significar travessar un oceà, però que d'alguna manera, com a colofó inesperat de la vetllada, serveix per apropar, una mica més, aquesta realitat tan llunyana com ho és un país que, tot i parlar el mateix idioma, té unes formes de vida i d'entendre el present tan diferents; i com ho és, també, una època que qui més qui menys tothom ha tendit a idealitzar, reescriure i recordar: la pròpia infància.

Amb aquesta emoció latent, el cava i les coques s'agraeixen més que mai, en una sessió que acaba amb signatura d'exemplars, brindis per la literatura, Morteros i els bons llibres, en general; i que, per rematar-la, s'arrodoneix amb unes quantes recomanacions lectores per part de l'escriptora convidada.

Arnau Cònsul